Recent Posts

tardor relat sandra freijomil

Tardor


sandra freijomil-grecia nosaltres- diari segre

A Grècia, nosaltres


quan el dia comença premi nuvol conte

quan el dia comença


Conecta’t

Un espai per descobrir relats i vivències
A Grècia, nosaltres

A Grècia, nosaltres

Tenia vuit dies lliures i set-cents euros a la butxaca, la inèrcia de sortir durant les vacances i la d’un tu i jo que encara encaixava.

Grècia acull com casa nostra fa trenta anys. En una barreja de passat que es manifesta a les runes de temps gloriosos o en una amanida de tomàquet amb gust de tomàquet, formatge feta i olives negres, tot banyat amb un bon raig d’oli d‘oliva. Grècia bressolada per la nostàlgia, una terra erma per l’abús d’oliveres, cunetes carregades de burilles i de llaunes rovellades, carreteres on la vorera d’emergència ha esdevingut un carril més. I els plats generosos, aquell atipar-se per pocs diners. Contrast amb un nosaltres rovellat.

Un sopar després de l’oracle de Delfos, espai de confluència dels déus amb la terra, i pensar, aquí m’hi quedo, i que el món continuï giravoltant sense mi. Aturada davant del santuari, agomboiada per la humilitat i la petitesa que provoquen determinats indrets, esperant unes paraules, una llum, aquella sentència antigament tan ferma i que ara esdevé confusa, un sí o un no, que no em són regalats.

Mongeta tendra, tomàquet fresc un xic caramel·litzat, oli, pa, ració àmplia sense escurar les butxaques i tu un souvlaki, perquè encara tens aquella edat en què el cos enyora la carn si no es tasta. Un àpat que no és el mateix, després d’un oracle silenciós que no ha volgut respondre. Tu i jo, l’un davant de l’altre i aquell somriure teu tan gran, de dents blanques i boca esberlada, que s’obre àmplia i sincera com una magrana. Les mans enllaçades i la seguretat que això ja és un nosaltres ben ferm.

“Contrast amb un nosaltres rovellat.”

Un Ferry que travessa l’aigua blava i fosca, del Pireu a Tinos, famílies de gitanos que celebraran la mare de déu d’agost, pocs turistes perquè s’arrepleguen en creuers de luxe que voregen les illes més conegudes, cues a l’andana, xafogor i motxilles que seguen l’espatlla. Les mans agafades i el silenci dels qui ja s’han explicat mitja vida perquè l’altra mitja encara està per escriure.

Una habitació amb olor de mar i llençols nets però desgastats. Un llit i un armari de fusta barata mal pintada. Una cadira. Un bany compartit amb dues habitacions més. La calor i la claror que es filtren per les escletxes d’unes persianes que no tanquen. Tu i jo estirats al llit, tu nu i jo amb samarreta de tirants. Fer l’amor i buscar-te als ulls un tu que ja no trobo. Fem l’amor?

Abraçats en la penombra, esgotats de caminar sota un sol intens, la confiança de dos cossos que es coneixen i encaixen. Una mala nit, nit densa, nit on una angoixa estranya se m’instal·la a l’estómac, com una paparra. I tu que dorms aliè, que bellugues a prop meu. Tan a prop i no hi ets. Quan et despertes, et busco de nou, els ulls que ara són dos fars buits i no es troben. Fer l’amor intensament en una lluita per trobar-nos.

Hi ha un instant més. Illa de Delos. Gairebé buida. Tothom s’ha entossudit a empastifar de color la Mikonos blanca i blava. Delos gairebé per a nosaltres, el sol que bull i la suor intensa i reiterada, damunt els terres de mosaic encara conservats d’una ciutat sencera en runes. Hem caminat dues o tres hores per la ciutat morta. El cap em roda i estic molt suada. Perdo aigua i sals minerals a raig. Però tu t’entestes a arribar al cim de pedra. Hi insisteixes perquè allà dalt el mar sembla més blau i la ciutat a baix, tota nostra. M’agafes i rius fort. Fas una fotografia. Encara la conservo. Tu i jo, cara bruna, cel blau brillant i la mar fonda, els cabells voleiant al vent i el nostre somriure sincer. En aquells instants recupero el nosaltres i estic convençuda del demà.

“Fer l’amor i buscar-te als ulls un tu que ja no trobo.”

Quan baixem, ens ofereixen una beguda de color taronja. També la podem agafar de color verd però el taronja és més similar a alguna cosa real. Tenim tanta set que ens ho beuríem tot. Química. Aigua i sucre, aigua i colorant, regust endolcit d’una taronja que no és taronja. Caramel dolç que no allibera la set però que ens regala forces per seguir caminant, per buscar un racó, per treure’ns la roba i ficar-nos al mar. Tu m’esquitxes i a mi em molesta la sal als ulls però em poso a riure, perquè tu rius, malgrat saber que aquell gest em neguiteja. I caminem xops pels carrers emblanquinats, ens perdem sense perdre’ns. Busquem sense trobar-nos.

Cancel·len el vol. Estem esgotats. Una parella empeny un cotxet amb una nena de cues rosses que dorm fent la pipa. Ens porten en autobús a un hotel. Ens regalen quatre hores per dormir. Les mal dormim sense buscar-nos. Ja no ens cal. Estem de tornada.

L’endemà el vol surt a mig matí. Volem en silenci. Ho atribuïm a l’esgotament. Arribem a casa i ens acomiadem. No vivim junts. És un pas d’aquells que hauríem d’haver fet i que no fem. Ens abracem. I ens diem un adéu que és un fins després, el d’un viatge que s’acaba dins d’un viatge que continua.

A casa dormo molt. Una letargia m’abraça. A voltes em roda el cap. Se m’enteranyinen els ulls i les paraules s’evaporen. Fa molta calor però no tanta com a Grècia. Sento que el viatge no s’ha acabat del tot, no encara. Em prenen la pressió i la tinc per terra. Has perdut moltes sals, massa suor. Menjo coses salades mentre enyoro els tomàquets que tenen gust.

Triguem uns dies a tornar-nos a veure. Tu també estàs cansat, dius que necessites estar a casa. Cap dels dos no té neguit de trobar-se, malgrat que ens enviem missatges i fotografies. Observo la fotografia de Delos i em sembla llunyana. Com si no fossis tu i no fos jo, sinó algú altre que és feliç, una felicitat aliena a la vida que ara no sé com recuperar. Més endavant no podré mirar-la sense sentir una fiblada d’enyor. Però encara no ho sé.

Quan ens tornem a veure i ens mirem als ulls, ho sabem. Sabem que si volguéssim, encara podríem. Em toques la galta en un deix, com una penyora. I jo et miro les dents blanques i el somriure gran. Dius que Grècia t’ha agradat. Jo responc que també, malgrat que no m’ha ofert tot allò que hi cercava. Regust agredolç. Hi hauré de tornar però no sé si en seré capaç. Tornar als llocs per modificar-los. Ens mostrem les fotografies revelades. Dius que amb les fotografies el viatge s’acaba. I jo sé que el viatge del nosaltres també s’ha acabat.

 

 

 

*Publicat a Diari Segre, 7 d’agost de 2019

*Foto: Aleyna Rentz

Relats de

Tardor

Tardor

Octubre 22, 2019
un mar més blau

un mar més blau

Setembre 03, 2019
perdut

perdut

Juny 05, 2019

Fés un comentari

Ompliu els camps*

Comentaris recents

Segueix-me

Rep els meus relats

×