17 oct. Allò que passa als altres

Et telefonen tot d’una per anunciar-te allò que només passa a les pel·lícules o a la vida dels altres, perquè a la teva no hi ha cabuda per a aquests dies negres inesperats. Sents el teu nom i fas que sí, en la confusió d’una veu que no reconeixes i que no identifiques amb cap comercial d’una companyia de telefonia o d’assegurances.

Aleshores t’ho comuniquen tan de pressa que, passats uns dies, no ets capaç de reproduir-ne les paraules i no sabries confirmar si han fet servir el teu nom o el seu, però sí que recordes que t’han dit que trucaven de la Guàrdia Urbana i aquells dos mots són els que han iniciat el desgavell i la confusió de la qual encara no has emergit. Perquè tu ets de les qui tenen memòria i prou que recordes converses i frases dites, però aquella no ets capaç de reproduir-la.

“…recordes que t’han dit que trucaven de la Guàrdia Urbana i aquells dos mots…”

Després de la Guàrdia Urbana ha vingut el seu nom i, arrenglerada, aquella paraula que no s’espera i que no es vol, que es defuig i s’evita, perquè si no es pronuncia, vol dir que no ha passat, com tantes i tantes coses. Accident. Et quedes amb la idea fràgil que hi ha hagut un accident, que has d’anar a l’hospital de pressa i l’única certesa que et donen és que la vida no li ha fugit, malgrat que no saben si ha quedat gaire malmesa.

Així que encetes una nova etapa emboirada, on actues com un autòmat, et mous per impulsos i projectes un mantra que es repeteix al teu cervell, no pensis, no pensis i centra’t, perquè tot just has agafat la moto per anar a l’hospital i precisament t’acaben d’anunciar un accident amb aquest mateix vehicle. Qualsevol t’hauria dit que no l’agafessis, on vas a parar, i menys amb el neguit del que t’acaben de comunicar, però tu, que el seny no l’has perdut i ara navegues en una enteresa digna d’una pel·lícula en la que t’hi capfiques de bona manera, amb el convenciment fals que no és la teva vida sinó una d’aliena, agafes la moto perquè, fet i fet, és com arribaràs més de pressa.

“…amb el convenciment fals que no és la teva vida sinó una d’aliena…”

Entres per la porta d’urgències i et rep una noia que s’identifica com a assistent social i a tu allò et fa posar els pèls de punta, perquè el teu cervell va de pressa i si t’esperen, és que n’ha passat una de grossa. Però ella només vol saber què ha de fer amb les seves coses, la cartera i el telèfon, la roba i la bossa i tu, que ara mateix tot et fa basarda, l’engegues replicant que en faci el que vulgui.

Et fan esperar en un passadís on hi ha quatre cadires de plàstic de les que van arrenglerades i aquells minuts que assedeguen la boca i freguen la gola, esdevenen elàstics i densos. Fins que surt un metge, un doctor de bata blanca que somriu i et comunica que ara li faran proves, però que està conscient i aquesta afirmació tan senzilla, et regala una treva, perquè ara sí que t’hi passes una bona estona llarga a les cadires de plàstic, esperant les noves, mentre alces els ulls i dones les gràcies a un Déu en qui no creus, perquè saps que altres reben la sentència, de la mateixa manera que avui t’ha passat a tu i t’adones que les coses no només passen als altres.

*Foto: Chuttersnap