Recent Posts

cap d'any relats breus en català estiu

cap d’any


i la vida continua, relat blog sandra freijomil

i la vida continua


el peso de tu ausencia relatos sandra freijomil

el peso de tu ausencia


Conecta’t

Un espai per descobrir relats i vivències
casa seva

casa seva

Obre la finestra tot just acabada de llevar, com acostumava a fer sempre a casa. S’hi escola un aire gèlid que li glaça els ossos i li eriça la pell. Tanca de seguida mentre una veu menuda la crida amb insistència.

Mentre treu bolquers i posa capes de roba a la petita, s’adona que un llast de melancolia l’abraça, tot just ara, des que ha obert la finestra. Un gest habitual que ara ja no pot fer de la mateixa manera. Perquè aquí hi fa fred, el sol lluu desgastat el dia que ho fa però la majoria s’amaga.

“Arreu hi cerca vestigis de casa…”

Deixa la nena a l’escola i se’n torna a casa. Encén la cafetera i fa un cafè ben carregat, amb un raig de llet, tot just per esmorteir l’amargor de tanta cafeïna. Agafa la tauleta i cerca les pàgines dels seus diaris de capçalera. Dóna una ullada a les xarxes. Arreu hi cerca vestigis de casa, ara, però, que casa seva ha esdevingut aquest espai en terra llunyana.

Acaba el cafè, s’empassa els bocins d’una magdalena i recull, els llits, la roba, els plats, les joguines, les cartes, les sabates. Només són quarts de deu i ja ho té tot fet. Observa el rellotge i rumia com passarà el temps fins que siguin les quatre i hagi d’anar a buscar la petita.

Surt a fer una volta. Encara no sap a quines botigues comprarà la carn, si la fruita és més bona en una fruiteria o altra, on pot anar a buscar uns pedaços pel xandall de la filla. Els carrers planen sobre un mapa que no ha resseguit mai. I quan li parlen, ho fan en una llengua que no domina, perquè tot just va fer uns cursets abans de marxar, perquè li sonés alguna cosa i no sentir-se tan aïllada. S’hi troba igualment, però, perquè si li parlen de pressa, no comprèn res, i quan ho procura, no que no li surten les paraules.

“…aquest pis nou i ampli esdevingui casa seva.”

Vagueja amunt i avall. El seu marit l’ha animada de bon matí, aprofita i camina tu que pots, que jo passaré deu hores treballant en un despatx, amb llum artificial i el cap com un timbal. Ella ha fet que sí, que ho farà, ha somrigut, com si estigués fins i tot contenta de poder vagarejar per uns carrers que no coneix, tota sola. Sap que ell pateix i per això s’ho empassa.

Quan ell li va parlar per primera vegada d’aquella possibilitat, tot li semblaren avantatges. Una ciutat nova, conèixer gent, aprendre una llengua, un bon sou, una vida tranquil·la. Només un petit inconvenient, ella havia de deixar la feina. S’ho va pensar una mica però no gaire, el just per acabar de decidir-se, per tenir clar que no el deixaria sol, que si ell marxava, ho farien també elles, perquè per això són una família.

Ho va deixar tot i va marxar amb il·lusió, la il·lusió que degué quedar empastifada al seient de l’avió o amagada rere un racó buit de casa. Perquè des que és aquí, que arrossega un deix de melancolia, que el temps que abans no tenia, ara se li allargassa com una goma i l’escanya, perquè no sap com aconseguir que aquest pis nou i ampli esdevingui casa seva.

 

 

 

*Foto: Julian Gentilezza

Relats de

el peso de tu ausencia

el peso de tu ausencia

julio 04, 2018
la bicicleta vermella

la bicicleta vermella

junio 19, 2018
les herències

les herències

abril 04, 2018

Fés un comentari

Ompliu els camps*

Comentaris recents

Segueix-me

Rep els meus relats

×