Recent Posts

l'ungla relats estrés sandra freijomil

l’ungla


fins a l'infinit feminisme masclisme sandra freijomil 8M

fins a l’infinit


dislèxia dislexia sandra freijomil

Parlo de la dislèxia


Conecta’t

Un espai per descobrir relats i vivències
Parlo de la dislèxia

Parlo de la dislèxia

“No soc tonto, soc dislèctic”

La dislèxia és una dificultat específica de l’aprenentatge, cada vegada més coneguda però no sempre diagnosticada a temps, que implica dificultats davant la lectura i sovint en l’escriptura, la comprensió o l’ortografia. Els dislèctics també tenen dificultats en concebre la noció del temps i les seqüències temporals (dies de la setmana, mesos, hores), poca memòria a curt termini o dificultats per organitzar-se. Entendre què és la dislèxia, però, no és fàcil. Gairebé tothom n’ha sentit a parlar, el terme els és conegut o saben d’algú que n’és. Però quan aprofundeixes, topes amb comentaris del tipus: és llest i ja ho superarà, ara posen etiquetes a tothom, actualment els protegim massa o si s’hi esforcés més.

Doncs no. No ho superarà, malgrat la intel·ligència, els recursos que s’hi dediquin o l’esforç, la dislèxia és per sempre. No s’etiqueta tothom, només es posa l’ull on hi ha dificultats específiques per tal que aquestes persones puguin assolir els mateixos aprenentatges que la resta. Hi tenen dret. Posar ulleres a un miop és sobreprotegir? Donar una cadira de rodes a un invàlid és sobreprotegir? S’hi esforcen i molt, habitualment més que la resta.

Comprendre aquests punts i d’altres és clau a l’hora de fer front a la dislèxia i tractar-la. La dislèxia no es cura, però, amb petits ajuts i adaptacions, les persones dislèctiques poden assolir els mateixos coneixements i arribar allà on vulguin arribar. Amb comprensió, empatia i perseverança. L’única diferència és que la seva manera d’aprendre és desigual.

Jo no soc cap experta en dislèxia. Només llegeixo, escolto, observo, provo i batallo cada dia una mica. Però m’agradaria, sobretot per a tots aquells que s’hi troben ara de nou i que els ve gros, pels que no saben què és, pels que no saben com enfrontar-s’hi, apuntar algunes coses. Sobretot, sobretot, no dir-los mai que són tontos, o ganduls, o poc treballadors, o pesats. Perquè no ho són. Però s’hi senten. I dir-los-ho només els fa ensorrar una mica més l’autoestima que ja de per si, acostumen a ser fràgil.

Al contrari, sempre, reforç positiu, posar l’ull en allò que han aconseguit (encara que hagi costat molts intents), felicitar, remarcar els assoliments. Posar èmfasi en allò en què són bons, en què destaquen, perquè cadascú té les habilitats que té i les que ells tenen, els reforcen, els fan sentir que poden destacar en alguna cosa. I potenciar aquestes activitats, sigui el futbol, el piano, el dibuix o la dansa. Acostumen a ser creatius, desperts, amb dots per a les arts, doncs que ho desenvolupin de grat, no eliminar-ho del calendari perquè els ocupa temps i l’han de dedicar a les dificultats. Ningú no vol estar sempre fent una cosa que li costa. A ningú li agrada allò que li costa. Ho han de fer per força a l’escola, una estona a casa, però la resta de temps, que gaudeixin, que s’omplin d’allò que els fa sentir bé. L’autoestima i les emocions formen la persona molt més que allò que s’aprèn en una aula.

Parlar-los molt. Donar-los vocabulari, lèxic, llenguatge, eines per expressar-se, coneixements que es poden assolir oralment i que per escrit els suposaran una dificultat afegida. Parlar-los i escoltar-los, saber què senten, com viuen el seu dia a dia, buscar les paraules, aprendre’n de noves, i treure enfora els sentiments i les emocions viscudes.

Hi ha diverses actuacions que es poden dur a terme, moltes d’elles amb cost afegit i que, per tant, queden limitades només a les famílies que poden assumir-ho econòmicament, però n’hi ha d’altres, com les exposades, que estan a l’abast de tothom, que només requereixen una mica de cura, d’atenció, de posar-se a la pell de l’altre i d’acompanyar-los des de l’empatia perquè tots som diferents però tenim els mateixos drets.

 

Llocs d’interès

Associació Catalana de la Dislèxia

Protocols de Detecció i Actuació en la Dislèxia

Ara Criatures: Atrapant lletres que s’escapen

Relats de

Parlo de la perseverança

Parlo de la perseverança

gener 30, 2019
Parlo de maternitats

Parlo de maternitats

octubre 23, 2018
Parlo d’empatia

Parlo d’empatia

setembre 18, 2018

1 Comentar text

  1. Avatar

    Toni

    19th febr. 2019 - 8:28 pm

    Totalment d’acord amb tot el que dius. Acceptar, comprendre, estimar i acompanyar són verbs que hauríem de conjugar sempre. Gràcies per recordar-ho! Una abraçada molt forta!

Fés un comentari

Ompliu els camps*

×