Recent Posts


les veus relats parimera part sandra freijomil

les veus


les trenes segre relat catala sandra freijomil

les trenes


Conecta’t

Un espai per descobrir relats i vivències
el Jan i la Lia

el Jan i la Lia

Quan la Lia fa un xiscle i plora, la mare sempre corre a abraçar-la i la consola. Ella llagrimeja encara més i la mare l’abraça més fort, mentre el Jan es mossega els llavis i estreny els punys. En aquells instants, el Jan agafaria qualsevol cosa i els la llançaria pel cap. Si no ho fa, és perquè sap que la mare el castigarà una estona a l’habitació, però al vespre ho explicarà al pare i el pare l’escridassarà, fort, tant que li faran mal les orelles i se les taparà per no sentir-lo. Aleshores el pare li apartarà les mans i li farà escoltar, que és un animalot en lloc d’una persona, perquè les persones no llancen coses al cap dels altres, les civilitzades no que no ho fan i ell, el Jan, no pot pertànyer a aquesta categoria d’éssers. I el Jan, mentre es preguntarà què vol dir éssers, es contindrà les llàgrimes als ulls, perquè ell no és com la Lia i ell sí que no vol plorar.

“…el Jan agafaria qualsevol cosa i els la llançaria pel cap. “

La mare s’emporta la nena, li dóna una galeta i la deixa pintant un dibuix. El Jan es mossega la samarreta, perquè sap que ara vindrà a parlar-li i ell voldrà explicar-se però no en sabrà. La mare l’agafa de la mà i el fa seure al saló, el mira als ulls i li demana, per què has d’acabar pegant sempre la teva germana? I ell s’aguanta les paraules que li belluguen endins per la boca, però no sap posar-hi ordre per fer-les sortir. Abaixa el cap i la mare nega en un gest, li diu, no sé pas què en farem de tu, i el Jan es fa petit i poca cosa i maleeix el dia en què aquella nena va arribar a casa, en un bressol i tan menuda que ell se la mirava i hi volia jugar però li deien que no, que la nena és petita i no la pots tocar.

“…el Jan es fa petit i poca cosa…”

Ara que ja és gran i pot tocar-la, quan la mare mana, Jan, juga amb la Lia, ell s’hi esforça i s’hi posa, la Lia riu i s’ho passa bé, fins que ell s’engresca i, de tan content, que s’hi llença al damunt, perquè pensa que aquest joc li agradarà, el joc de saltar els uns a sobre els altres, com fa amb els amics a l’hora d’esbarjo, malgrat que la mestra els renyi tot sovint, perquè sempre n’hi ha algun que s’acaba fent mal i la mestra els diu que són una colla d’animalots. Però a la Lia no que no li agrada, o potser només vol que la mare li faci moixaines mentre ell surt rebent i ella plora desconsolada, m’ha fet mal, el Jan m’ha fet mal, i el Jan, mentre pensa que no n’hi ha fet gens de mal, no sap com dir-li a la mare que ell només jugava al mateix joc que els companys. La mare li recorda, tu ets el gran, tens més força, has d’anar amb compte, i el Jan estreny els punys i serra les dents i es mossega els llavis per no plorar. No com la Lia.

 

*foto: annie spratt

Relats de

rutina

rutina

setembre 04, 2018
el peso de tu ausencia

el peso de tu ausencia

juliol 04, 2018
la bicicleta vermella

la bicicleta vermella

juny 19, 2018

3 Comentar text

  1. Eugènia

    1st des. 2017 - 6:27 pm

    Ohhhh què ben explicat…el món dels germans…nens i nenes…

  2. Berta

    19th febr. 2018 - 8:40 pm

    M’agrada com descrius la impotència del que voldria dir el Jan i la seva naturalitat de sentiments

    • sandriblog

      sandriblog

      20th febr. 2018 - 10:18 am

      és allò que em passa i no sé com dir però exploto que també passa als adults…

Fés un comentari

Ompliu els camps*

Comentaris recents

Segueix-me

Rep els meus relats

×