Recent Posts

fada menta relat sandra freijomil

fada Menta


buguenvíl·lia relat sandra freijomil

buguenvíl·lea


tardor relat sandra freijomil

Tardor


Conecta’t

Un espai per descobrir relats i vivències
elles

elles

De vegades s’agafen la mà. Sota les estovalles d’un restaurant qualsevol o arrambant les espatlles sota els abrics ben amples. La mà de pell fina, l’una freda, l’altra calenta. Les mans que coven un futur que no saben endevinar.

De vegades fan veure que no són. El que són. O el que voldrien ser però no saben si podran, si els ho permetran, els altres, els qui observen, jutgen, menyspreen o sentencien sense saber i només pel fet de la diferència. Una diferència que cada dia ho és menys.

“De vegades fan veure que no són. El que són.”

A debades, però, encara els costa. Pujada amunt. Armari clos. Evidències que de no ser dites, no existeixen. Tant segle vint-i-u i tant discurs, tant vantar-se que tot està permès i, de sobte, quan s’hi troben, les cares de fàstic, el rebuig, millor que no ho feu evident.

“Armari clos.”

I l’evidència és que s’estimen, que s’agraden i es fan costat. No els cal demanar perdó ni autorització. No els calen permisos que les acceptin —ja podeu ser, encara que sigueu dues iguals—.

Elles, de vegades agafen empenta i s’hi enfronten, però d’altres encara es fan miques. S’agafen les mans d’amagades. I no es besen.

 

 

 

 

 

Relats de

pintura blava

pintura blava

Maig 29, 2019
I el Nadal ha passat

I el Nadal ha passat

Gener 11, 2019

Fés un comentari

Ompliu els camps*

Comentaris recents

Segueix-me

Rep els meus relats

×