Recent Posts


les veus relats parimera part sandra freijomil

les veus


les trenes segre relat catala sandra freijomil

les trenes


Conecta’t

Un espai per descobrir relats i vivències
Parlo d’empatia

Parlo d’empatia

El mal tràngol d’una criatura a l’hora d’aprendre. (l’anguila-relat descriptiu)

Hi ha alumnes de tota mena, els que són ràpids, el cap els funciona de pressa i ho cacen tot al vol. La primera vegada que el mestre explica una cosa, ells ja ho han entès, ho saben fer i podrien dedicar la resta de la classe a parlar del temps o a jugar a les cartes. Després hi ha els alumnes que, si bé no ho comprenen tot a la primera explicació, ho fan a la segona o a la tercera. Són un bon gruix els que necessiten un temps dilatat perquè el cap no els treballa tan de pressa però, així i tot, no tenen cap mena de problema per comprendre les lliçons. Finalment hi ha els alumnes que, malgrat que el mestre ho repeteixi dues, tres o quatre vegades, no arriben a assolir la seguretat ferma d’haver entès el que se’ls demana. Són els alumnes amb dificultats d’aprenentatge.

Les dificultats poden venir donades per fets diversos, un trastorn concret, en la lectura, en les matemàtiques, en el llenguatge, una dificultat específica en la capacitat de parar atenció, una activitat motora més descontrolada i impulsiva que la resta, etc. Sigui quin sigui l’origen, però, habitualment es va a raure a una mateixa arrel; el neguit del nen o nena quan s’adona que no comprèn allò que d’ell s’espera.

Emotivitats i autoestimes fràgils

Aquests nens viuen sovint amb angoixa i sentiment de culpa, d’inferioritat o de preocupació, el fet de patir unes dificultats més elevades que la resta de companys a l’hora d’aprendre o, dit d’una altra manera, no requereixin un d’un temps més ampli i d’unes explicacions personalitzades i exhaustives per comprendre allò que s’ha exposat. Es genera en ells una manca d’autoestima que lluiten per suplir com poden.

Si bé hi ha nens que acostumen a mostrar aquesta feblesa i demanen ajuda, la majoria procuren amagar-la. A ningú no agrada ser diferent en un grup més o menys homogeni, destacar per un fet negatiu o haver de dedicar el doble de temps a fer la mateixa tasca. Totes aquestes vivències generen un sentiment de manca d’autoestima que es tradueix en expressions del tipus, sóc tonto, jo no en sé, no podré mai, o bé en actuacions esbojarrades que no fan més que desviar l’atenció dels companys en relació a aquelles dificultats.

No hi ha nens que no vulguin aprendre, sinó nens que no saben com aprendre o nens que no poden aprendre des de les vies que la societat ha establert com a determinants per fer-ho.

Si bé cada vegada es té més cura d’aquests alumnes amb necessitats diferents, que no especials, perquè en la diferència rau la persona i som nosaltres els qui, culturalment, hem establert unes línies sobre les quals radica la normalitat i, tot allò que se’n desvia, suposa una deriva de l’eix considerat normal, que no fa més que malbaratar consciències i sobretot emotivitats fràgils.

Som encara molt lluny d’una formació adequada de tot el professorat que permeti que es puguin extraure i revalorar les capacitats de cada alumne, de manera que es potenciïn els àmbits en els quals aquell alumne destaca o senzillament es mou de manera còmoda. Si bé, hi ha mestres que cada vegada en són més conscients i treballen de manera acurada amb aquests alumnes amb necessitats diferents, encara no és un fet general.

S’incideix de manera especial en les metodologies necessàries per abordar el coneixement i l’aprenentatge en diferents alumnes, fins i tot es desenvolupen plans individualitzats  que permeten que aquella criatura pugui desenvolupar-se  a un altre ritme, un ritme que sigui el seu i no el d’una majoria determinada per unes estadístiques i uns índexs de valoració generals. Però, així i tot, la capacitat més gran que hauria de desenvolupar un mestre i que tot sovint escasseja, és l’empatia, (Pilar Calvo, L’empatia a l’escola).

Empatia com a eina

Els nens amb dificultats específiques d’aprenentatge necessiten i reclamen més empatia. Empatia perquè el mestre, els companys o els pares es posin a la seva pell. Empatia per comprendre que no és que no ho vulguin fer, sinó que no ho entenen, que no és que no vulguin estar-se quiets, sinó que no poden, que no és que no vulguin escoltar amb atenció perquè el mestre els ho hagi de repetir explícitament, sinó que no ho aconsegueixen mantenir aquesta atenció requerida.

I que si, de vegades desconnecten, es distreuen, o criden l’atenció és perquè l’esforç que suposa aquella atenció sostinguda és tan gran, que no la poden mantenir de manera constant, que si criden l’atenció de manera desmesurada, és possible que ho facin per desviar-la d’un altre fet, el que verdaderament dol i fereix i que no se’ls ha acudit altre recurs que el de fer una ximpleria i evitar així una pregunta, una lectura, o resoldre un problema matemàtic.

Els mestres han de comprendre que el nen que crida a classe no ho fa per destorbar-lo, perquè el més probable és que ni ell mateix en sigui conscient. El nen que actua d’aquesta manera ho fa perquè necessita que se li acostin i el comprenguin, però no en això, sinó en allò altre, on vertaderament rau la seva dificultat, l’angoixa, l’autoestima minada.

El mestre hauria d’entendre l’empatia com la primera eina per ajudar els nens amb dificultats. I tota la societat, per descomptat, també.

 

*Foto Antonine Dautry

Relats de

Parlo de reivindicar-nos

Parlo de reivindicar-nos

maig 09, 2018
Parlo de llibres

Parlo de llibres

abril 16, 2018

Fés un comentari

Ompliu els camps*

×