Recent Posts


les veus relats parimera part sandra freijomil

les veus


les trenes segre relat catala sandra freijomil

les trenes


Conecta’t

Un espai per descobrir relats i vivències
fuig

fuig

La dona seu en un balancí de vímet. Els peus li pengen com dues llonganisses seques. Les sabatilles peludes estan embrutides per l’ús. Ella no es mou. Podria impulsar-se amb l’esquena o bé moure el cul fins a la punta i empentar-se amb els peus. Però no ho fa. Ja no té esma. Es tapa les cames amb una manta de quadres vermells i verds, però no té fred. Ho fa per a no sentir-la. Per a no sentir-los. Perquè la deixin tranquil·la. Si es destapa, de seguida corren a dir-li que tindrà fred, que no es tregui la manta. Així que la deixa. I calla.

La dona observa per la finestra com passen els vianants. Això l’entreté. Es fixa en una dona que arrossega una criatura plorosa, la segueix amb la mirada, la veu entrar en un forn, sortir amb dues barres de pa i un bastonet per al nen que encara rondina: La perd carrer avall.

Després para atenció en un home d’empresa, ben vestit, que escridassa algú des del telèfon mòbil i travessa el carrer sense mirar, gairebé l’atropellen. La dona ha estat a punt de cridar, d’avisar-lo, però no ho ha fet. Contempla les dues noies joves, amb els cabells llargs i brillants, de tan llargs que ella se’n faria una trena. Riuen i xerren mentre una d’elles llepa un caramel. També les perd.

“La dona ha estat a punt de cridar….”

Així passa les hores. Ella, la dona vella. Si calla i deixa la manta sobre les cames, ningú no li diu res. S’ho estima més així. No té ganes de parlar-los, a ells, als fills, a la nora, a la dona que la cuida. Sap que xiuxiuegen en un racó de la sala o bé a la cuina. Ella encara hi sent, però fa veure que no. La mama s’ha apagat des que no hi és el pare. La mare s’acaba. La senyora és ja un ocellet.

Ella no els contradiu. Té massa feina. Ha de copsar les històries que s’aboquen al carrer, perquè cadascun dels vianants que el travessa, és un relat diferent, una vida que s’esmuny, un neguit, una pèrdua, una alegria. I ella ja no vol res de tot plegat. Ara ja no li cal. El silenci l’acompanya i la bressola. En un balancí estàtic que ella no vol moure mai.

Si ell hagués marxat d’una altra manera, potser ara ella s’avindria a sortir a les classes d’estiraments, amb les amigues al teatre, a comprar poms de flors fresques. Però ell va marxar i ho feu sense miraments. En aquell llit de l’habitació fosca, embolicat en llençols de cotó desgastat, la pell com una pelleringa, les mans en urpa, les dents grogues, els pèls grisos pel voraviu del nas. I en aquell estat de decadència encara la darrera daga.

La dona ho té clar. Més li val el silenci rere la finestra i aquell sol que li escalfa les galtes. Els nois fent torns per a visitar-la, la dona que la renta i li cuina, la nora que els mana a tots. I el silenci. A voltes, a les acaballes d’una vida, val més callar.

“El pare li va morir a les mans….”

El pare li va morir a les mans, això va ser massa fort, diu el fill gran a la cuidadora. La vella escolta i calla. Fa un glop de camamilla i cerca un nou personatge per a les seves històries de carrer. Així no pensa. No li reviuen aquells ulls esfereïts, les ungles a punt de clavar-se a la pell encara molsuda. Últim sospir.

Li va endegar mentre ella li refeia el llit i espolsava el coixí. Després de tants anys de menyspreu amagat rere les cortines d’un pis lluminós de l’Eixample. No t’he estimat mai, mala bruixa. I ella féu com si no l’hagués sentit, acostumada ja a tanta indiferència. Em moro, va seguir ell. I no marxaré d’aquest món sense dir-te que sempre la vaig estimar, a ella. La teva germana fou el meu amor, el meu àngel, no com tu, lletja i malcarada. Em vaig casar amb tu per ser a prop seu, perquè ella ja n’estava de casada, mal casada, i així vam poder veure’ns tot sovint. T’he enganyat tota la vida, però això tu ja prou que ho saps. Em va fer fàstic fer-te dos fills, però havia de deixar hereus. Em va fer basarda cada nit, la teva olor al meu costat, la teva pell seca, al costat de la d’ella, tan brillant. No et vull aquí, vull morir amb ella, agafat de la seva mà. Vés-te’n, mala bruixa.

Aleshores, ella, la dona silenciosa, amb el coixí a les mans, amb la vida que li lliscava per les galtes, amb el cor que li bategava a la gola, sense pensament, s’hi va acostar, el coixí, la cara, les mans en urpa, uns minuts, un bellugadís, la quietud i el silenci.

Hi ha un noi que corre carrer avall. Se li ha escapat el gos. El gos se sent lliure i s’esmuny. El noi el crida pel nom. L’angoixa se li perfila al rostre. Té por de perdre’l. Ella ho intueix. Sap que en un mal pas qualsevol cotxe es menjarà la bèstia. Però tot i així no pot evitar murmurar, corre, gos, fuig.

Relats de

allò que passa als altres

allò que passa als altres

octubre 17, 2018
les veus

les veus

octubre 03, 2018
les trenes

les trenes

setembre 26, 2018

Fés un comentari

Ompliu els camps*

Comentaris recents

Segueix-me

Rep els meus relats

×