Recent Posts

cap d'any relats breus en català estiu

cap d’any


i la vida continua, relat blog sandra freijomil

i la vida continua


el peso de tu ausencia relatos sandra freijomil

el peso de tu ausencia


Conecta’t

Un espai per descobrir relats i vivències
germanes que no són germanes

germanes que no són germanes

Dúiem aquells pantalons de pana acampanats de finals dels setanta, les botes camperes color marró, els jerseis de llana gruixuda, fets a mà – d’aquella que pica i que avui mai no posem als nostres fills, més embolcallats de protecció-, les camises amb el coll punxegut i de quadres. Jugàvem a baixar per un pendent de formigó, com si fos un tobogan a tots els efectes, malgrat que era de formigó i rascava. Marcava la fi d’una via de tren.

Tu, de seguida vas riure, baixem, els pantalons perdent borrissol a cada relliscada, cada vegada més fins, fins a esparracar-se en acabar la tarda. Jo, amb les galtes envermellides, sense saber ben bé què dir, seguint el teu joc. Tu riallera, jo poruga. Tu parladora, jo vergonyosa. Tu llençada, jo frenada. Com a la vida. O a voltes no. Aleshores no sabíem, ni tu ni jo, ni tampoc ells, els pares, que aquell seria l’inici d’un per sempre. Més enllà d’ells.

Després, amb els pantalons foradats, un somriure ampli i uns pares sorprenentment muts, vam berenar a la cafeteria de l’estació. Tu una xocolata desfeta, sucada amb un croissant, perquè no disposaven de melindros, tu, menuda, prima i àgil, sempre amb la teva ració de xocolata. Jo, amb les galetes o l’entrepà, sense xocolata, que no m’agradava, ni abans ni ara.

“Dúiem aquells pantalons de pana acampanats de finals dels setanta, les botes camperes color marró, els jerseis de llana gruixuda, fets a mà – d’aquella que pica i que avui mai no posem als nostres fills…”

Voldria que el pas del temps em permetés veure’ns per un forat, com érem i què dèiem, paraules que la memòria no va retenir i ja no puc evocar. Aquella conversa nova, que marcaria moltes d’altres converses. Les que vindrien, les que es torçarien, les que feririen i les que emocionarien, les que ens reconciliarien o ens distanciarien, les que ja hem sostingut o les que encara estan per venir. La complicitat que es traça en una tarda i es manté tota una vida.

I ells que patien. S’avindran? Jugaran? S’entendran? Es barallaran? Tant és que es foradin els pantalons, sembla que juguen, riuen, s’alien. Quina alegria, tanta por que teníem, tanta incertesa, tantes veus en contra, tanta lluita ferotge, les mans enllaçades, contra tot i contra tots, ho aconseguirem, sembla que s’avenen, sembla que ho passen bé, no diguis res, tant hi fa els pantalons, ja els cosirem. La filla d’ell, la filla d’ella.

La primera de moltes altres tardes. D’una vida que estava encara per construir, la seva i la nostra, la de tots. El temps ens va empènyer, anys al damunt, viatges, rancúnies, complicitats, canvis, ruptures, alegries. Un dia, ells es digueren adéu. Tot semblà esmicolar-se. Allò que amb tanta cura i atenció construïren se’ls desintegrà en un no res, com si els esforços no haguessin pas valgut, com si el repte hagués estat massa gros, massa alt. Inabastable.

S’acomiadaren, ells, els pares, però no nosaltres, les nenes. Allò que un dia s’inicià en un tobogan de formigó que marcava la fi d’una via de tren, una tarda calorosa i tendre, allò no es desféu. Hi ha lligams que perduren i superen els seus orígens. Nosaltres ho aconseguirem. O foren ells? Vam ser nosaltres. Segur que sí. Germanes que no són germanes.

Relats de

sensibilitats múltiples

sensibilitats múltiples

mayo 29, 2018
l’etiqueta

l’etiqueta

abril 25, 2018
el latido

el latido

marzo 13, 2018

1 Comentar text

  1. sandriblog

    sandriblog

    30th May 2017 - 9:47 pm

    M’hi he sentit molt identificada. Una meravella de relat.

Fés un comentari

Ompliu els camps*

Comentaris recents

Segueix-me

Rep els meus relats

×