Recent Posts


les veus relats parimera part sandra freijomil

les veus


les trenes segre relat catala sandra freijomil

les trenes


Conecta’t

Un espai per descobrir relats i vivències
i la vida continua

i la vida continua

Les busques corren mentre observa el cafè fumejant. Un matí més, com els altres i, tanmateix, encara per construir.

En l’esclat del sol matiner hi caben totes les esperances. Respira i contempla el cel rogent rere el vidre. Hi ha un instant precís on tot s’atura i tot pot succeir. Després, empès per la força del vent, el dia s’escorre prest pel desguàs i desapareix.

És en aquest instant de possibilitats on li agradaria aturar-se. Aquells minuts de no res, on hi ha cabuda per als somnis, record per als que ja no hi són o espai per fer volar l’enteniment. El segon precís en què la vida sembla encallar-se.

“El segon precís en què la vida sembla encallar-se.”

Perquè de veres, no ho fa mai. Ni amb un daltabaix com la mort o la unió desitjada de dues boques que s’estimen i no gosaren confessar-s’ho, l’esclat del plor d’una criatura acabada de néixer, l’enyorança més fonda o la por arrelada per una malaltia verinosa. Res ni ningú té aturador.

La vida arramba amb tot i s’ho empassa. Avança incansable fins a abocar-nos a l’oblit, al dolor recelós, a l’alegria inusitada.

Tot això li abasta el pensament, mentre beu el cafè calent i se li activa la circulació. Quan acabi la tassa, sap que ja no podrà anar enrere, ni aturar les busques del rellotge. La vida l’empeny inevitablement endavant. Perquè la vida continua.

 

Versión castellano

Las agujas del reloj corren mientras observa el café humeante. Una mañana más, como las demásy, aun así, todavía por construir.
En el estallido del sol tempranero caben todas las esperanzas. Respira y contempla el cielo rojo tras el cristal. Hay un instante preciso donde todo se para y todo puede ocurrir. Después, empujado por la fuerza del viento, el día se escurre de prisa por el desagüe y desaparece.
Es en este instante de posibilidades donde le gustaría detenerse. Esos minutos de nada, que dan cabida a los sueños, al recuerdo de los que ya no están, o al espacio para hacer volar el pensamiento. El instante preciso en qué la vida parece encallarse.
Porque de verdad, no lo hace nunca. Ni con un descalabro como la muerte o la unión deseada de dos bocas que se aman y no osaron confesárselo, el estallido del llanto de una criatura que acaba de nacer, la añoranza más honda o el miedo arraigado debido a una enfermedad venenosa. Nada ni nadie tiene freno.
La vida arrasa con todo y se lo traga. Avanza incansable hasta verternos al olvido, al dolor receloso, a la alegría inusitada.
A todo esto le alcanza el pensamiento mientras bebe el café caliente y se le activa la circulación. Cuando acabe la taza sabe que ya no podrá ir hacia atrás, ni detener el reloj. La vida la empuja inevitablemente hacia adelante. Porque la vida continúa.

*Foto: Danielle Macinnes

Relats de

allò que passa als altres

allò que passa als altres

octubre 17, 2018
les veus

les veus

octubre 03, 2018
les trenes

les trenes

setembre 26, 2018

Fés un comentari

Ompliu els camps*

Comentaris recents

Segueix-me

Rep els meus relats

×