Recent Posts

equilibris equilibri relats en català sandra freijomil

equilibris


mentre dorm adolescència maternitats conte relat sandra freijomil

mentre dorm



Conecta’t

Un espai per descobrir relats i vivències
les herències

les herències

Quan el pare va morir, no va deixar cap herència. O, més ben dit, sí que en va deixar una, deutes. Si un no cerca l’herència, l’herència el troba.

De diners no res, ni propietats, ni un compte corrent al banc. Una habitació plena de brutícia, amb roba que de tan vella no servia ni per fer draps, una cadira guerxa de fusta, un llit boterut i una calaixera amarada de corcs. Tres rebuts pendents del lloguer de l’habitació, una llista al bar de la cantonada, pulcra llarga com una serp i una demanda judicial.

Els tràmits foren inexistents. Darreres voluntats, no n’hi ha, ni comptes a resoldre, ni titulars a modificar, ni pis a desocupar. No res. Un no res tan buit com havia estat la seva vida, farcida de silencis i d’absències.

Tampoc no deixà aquella herència de la pèrdua. Fragments d’instants per evocar i enyorar, imatges per reviure, paraules dites, abraçades plenes. Un no res. Sense records ni vivències no hi ha nostàlgia.

“Fora tot.”

Ni tan sols la capacitat de saber com t’has de sentir. Un pare és un pare, fan les veus perdudes, embolcallades de frases fetes, perquè són més senzilles que les que caldria inventar. I sí que ho estava una mica així, estranya i viscuda, perquè allò que s’endugué per sempre fou precisament la possibilitat de tenir records, de paraules que ja no serien mai dites, de perquès que es quedaren per resoldre.

Una pèrdua que no és pèrdua. Un no ser-hi que ja no hi era.

Els anys enrevessats de vida porten a oblidar. A obviar. Si va marxar, si va voler desaparèixer, si va decidir esborrar-nos, no hi podíem fer res. Ja m’havia empassat els temps de cerca, de picar portes, de demanar respostes, de clamar fets. Però el buit, quan esdevé resposta, esdevé bombolla. El buit es va estendre i s’ho va empassar tot. No hi ha diàleg si dos no ho volen. No hi ha resposta sense retorn a les preguntes.

Les herències són deutes i els deutes són perquès.

Accepta l’herència? No.

La rebutjo. No vull assumir uns deutes que no em pertoquen, no vull perdre uns diners que ja no tinc, no vull fer-me responsable d’ell, de la seva manera de fer, que no és la meva. Tants anys allunyant-me’n, per ser diferent, perquè jo no sóc com ell, no ho dubteu, i ara, en un revolt mal traçat de la vida, m’hi empastifen, m’hi pengen el cartell, sang de la seva sang, tu n’ets l’hereva. No n’hi sóc.

“He renunciat a tot. “

Als deutes, però també a saber, a investigar, a preguntar, a cercar. He premut la tecla suprimir i tot s’ha esborrat. Tu saps que els ordinadors tenen memòria? Allò que esborres, ho pots recuperar. També el cervell té memòria, també jo ho puc recuperar, ho sé, però si el temps passa, si s’amuntega en fines capes, tal vegada s’esborri per sempre.

Hi ha herències que no s’esborren mai.

Les duus a la pell i als cabells, als ulls, a la manera de caminar, arrossegant els peus, a la miopia que des de ben jove et fa la guitza, als dits llargs i prims, a la boca grossa, a la veu rogallosa, al cognom, a la petja de la genètica.

La integro i la faig meva. Herència assumida, que no acceptada.

Te’n queden d’altres. Què més, doncs? Perquè jo vull desfer-me’n de pressa, que ja no puc més, que he renunciat als deutes i a les sorpreses, a les respostes que no podran satisfer-me perquè ja no vindran de la seva veu. Una raó sense raó de ser.

Et resta l’herència de ser i de no ser.

Els teus perquès. Que també hi són i també es traspassen i s’empelten. Perquè sense tu potser jo no hagués estat jo, perquè sense la teva absència potser no hauria enyorat tan aviat, tan jove, perquè el dolor que provocares, de no haver-s’hi donat, tal vegada hagués estat més forta, o no, o seria avui més feble. I aquest ser jo, per raó de tu, d’aquesta herència és de la que no me’n puc desempallegar, perquè és així i no d’una altra manera, perquè sense ella, jo no seria jo, o seria un jo sense tu, que és un altre.

 

 

 

 

 

*foto de Igor Ovsyannykov

Relats de

rutina

rutina

setembre 04, 2018
el peso de tu ausencia

el peso de tu ausencia

juliol 04, 2018
la bicicleta vermella

la bicicleta vermella

juny 19, 2018

3 Comentar text

  1. Antoni Massague

    4th abr. 2018 - 11:38 am

    No se fer cap comentari!! I tu ho entens
    Nomes el estil de la escritura cada cop mes atractiu.

  2. Marga Redó

    7th abr. 2018 - 6:41 am

    Quanta raó, arrosseguem la nostra herència amb nosaltres des del mateix moment en què veiem la llum, desitjada o no va incorporada en els nostres porus i al llarg de la nostra existència ens segueix segon a segon.
    Hi ha formules per renunciar a la part legal abans del desenllaç final, és un procés lent i llarg però l’essència d’ella ens perseguirà sempre.

  3. Eugènia

    11th abr. 2018 - 4:40 pm

    Quanta indignació, enyor, rancúnia, desamor i també clamor per una estimació no mostrada, per una paternitat frustrada i frustant. I com ho lamento!

Fés un comentari

Ompliu els camps*

Comentaris recents

Segueix-me

Rep els meus relats

×