Recent Posts

equilibris equilibri relats en català sandra freijomil

equilibris


mentre dorm adolescència maternitats conte relat sandra freijomil

mentre dorm



Conecta’t

Un espai per descobrir relats i vivències
les veus

les veus

Passa el drap suaument per damunt del moble del saló. El revisa amb precisió; no hi queda cap empremta. El marc de fotos que havia caigut amb el cop, ara torna a estar al seu lloc, amb els rostres somrients mirant endavant. Ja ho té llest. S’eixuga les mans al davantal. Li suen i les té llefiscoses. També un regalim li llisca des de l’orella fins al coll. Desfà el camí fent passes enrere, amb les sabatilles peludes, sense sola, per a no fer soroll. Estreny el drap entre els dits i se li tensen les venes de les mans. Voldria plorar però no pot.

Quan arriba a la porta, obre la bossa que duu penjada a l’espatlla, en treu unes sabatilles de fer esport, se les posa de pressa, desa les d’estar per casa a la bossa i el drap també a dins, s’estira la cara com si la tingués arrugada, es pentina els cabells enrere, respira i surt a fora, alçant el cap, tota digna, perquè ningú no pugui percebre el neguit que l’amara. Agafa el primer autobús que s’atura a la parada, sense fixar-se en el número. Només li cal allunyar-se, on sigui, tant hi fa.

“Només li cal allunyar-se…”

Es desperta de matinada suant i amb un xiscle ofegat. Es destapa. Li pica el nas i esternuda. La manta vella d’aquest hotel de carretera li provoca al·lèrgia. Pensa que és massa delicada per fer aquestes coses. S’aixeca al bany, es renta la cara, té els ulls enrogits, s’estira de nou la pell. Seu al llit i encén el televisor. Mira sense veure-hi. Només vol passar l’estona i oblidar que hi va haver un ahir. Un ahir que se li mostra carregat d’imatges. Crits, llums, sang, dolor. Fuig, fuig, gemega.

Se li fa de dia allà asseguda, amb el comandament entre les mans i els ulls desbocats de tan oberts. Ha vist les notícies unes cinc o sis vegades, sempre les mateixes, no en diuen res d’ella. No surt enlloc. Ningú no sembla haver-se adonat encara dels fets.

Es dutxa i se’n va al bar. Demana un cafè i un entrepà de tonyina. Li agrada l’oli greixós que queda al pa. El llepa. De sobte s’adona que crida massa l’atenció, perquè un home vell i lleig la mira de cua d’ull. Surt de pressa i busca un supermercat. Revisa les prestatgeries fins a trobar el que necessita. Paga i surt amb la compra. Se’n va a un contenidor de vidre i hi llença el drap que va fer servir el dia abans per netejar el moble. No podia deixar cap empremta. Esborra de nou els records. Llença el drap i dubta amb les sabatilles. Finalment les desa de nou a la bossa, el millor serà cremar-les.

“Ningú no sembla haver-se adonat encara dels fets.”

A l’habitació de l’hotel, escurant el temps abans no la facin fora, es tanca al bany. En surt passada una hora amb els cabells de color negre, ella que els té castany clar. Es posa unes ulleres de sol i la faldilla que ha trobat al supermercat. Aprofita la bossa de plàstic que ha hagut de comprar per quatre cèntims i hi posa les sabatilles, les restes del tint i les etiquetes de la faldilla. El ganivet el desa a la bossa que li penja a l’esquena.

A fora, en un racó on no la veu ningú, cala foc a la bossa de plàstic. Tot plegat espetega i ella somriu. Després, se’n va cap a l’estació de trens.

Asseguda a la butaca i observant per la finestra, somriu. Ha fet el que havia de fer. N’està convençuda. Valia més eliminar-los. Així són les coses. Endinsa la mà a la bossa i toca el mànec del ganivet que ha comprat al supermercat. Si li volen mal, es defensarà. Respira i tanca els ulls. Ara tot d’una, l’abraça la son que anit no tenia.

La desperta una veu d’home que li diu que ha de baixar. S’alça d’un bot i li llança un insult. L’home se la mira amb sorpresa. Per si de cas, pensa ella. S’ha de defensar. Entra en una cafeteria i demana un cafè. A la paret hi penja una pantalla de televisió. Hi fan un resum de les notícies comarcals. Tot d’una s’hi veu reflectida, com en un mirall, només que allí hi porta els cabells encara castanys. S’espanta i surt a corre-cuita del local, sense haver pres el cafè. Camina de pressa, no sap cap a on va.

“Estabornit a terra, la sang regalimant, per fi havia deixat d’insistir.”

Recorda ara l’instant en què va caure la fotografia, tot just quan ella cridava, estirant-se els cabells, mentre ell li deia que hi hauria d’anar, sí o sí. Ella no ho suportava, aquells crits mentre tothom xiuxiuejava alhora, no li facis cas, no li facis cas. Al final, havia tirat la fotografia, pel cop, i encara li feia mal el puny. També la cama. Però elles no paraven de dir-li que ho havia de fer, que ho havia de fer. Se n’havia sortit, el cop definitiu. Estabornit a terra, la sang regalimant, per fi havia deixat d’insistir. Només li mancava esborrar les empremtes i desaparèixer.

Capficada com va, allunyant-se de la cafeteria on la podrien reconèixer, no s’adona que un cotxe de policia s’atura rere seu. Només quan sent una veu que li diu que s’aturi, només quan albira els uniformes, arrenca a córrer esperitada, cercant el ganivet de la bossa, entrebancant-se amb la faldilla que li va massa llarga.

Els agents l’atrapen de pressa, la redueixen, se l’emporten al cotxe. Per ràdio un d’ells diu, la tenim, l’altre fa una trucada i tot d’una li posa l’aparell a l’orella, sent la veu d’ell i s’adona que es viu, o que és un mort ressuscitat. Ell clama, Dolors, aquesta vegada has anat massa lluny, em sap greu, et portaran a l’hospital, no ho podem evitar més temps, encara que no ho vulguis. I la Dolors amb un fil de veu només repeteix, elles m’ho deien, elles m’ho deien, les veus.

 

*Foto: Aris Sfakianakis

Relats de

allò que passa als altres

allò que passa als altres

octubre 17, 2018
les trenes

les trenes

setembre 26, 2018
vides kafkianes

vides kafkianes

setembre 12, 2018

1 Comentar text

  1. Marga

    12th oct. 2018 - 5:55 am

    Que bonic, fins on pot arribar la ment… un mon tant escorcollat però tant desconegut.

Fés un comentari

Ompliu els camps*

Comentaris recents

Segueix-me

Rep els meus relats

×