casa seva relat curt expat sandra freijomilconte relat sandra freijomil

l’etiqueta

És el nou. No li agrada gens aquesta paraula, l’etiqueta que arrossegarà durant setmanes, qui sap si mesos. El nou. El nou és qui es queda sense parella a la fila, qui no conviden a jugar a casa perquè resulta que la mare no sap el telèfon de l’altra mare, qui la resta de companys mira de biaix per discernir si és de fiar, qui la para, a qui ningú defensa sense dubtar.

Ell voldria cridar-los que ja poden confiar-hi, que només vol fer amics i ser un més a la classe, jugar a l’esbarjo amb tota la resta, a futbol, a canviar cromos, a fet i amagar. Però l’etiqueta que arrossega el paralitza. Si se la pogués arrencar, la llençaria a la brossa, rebregada com una bola de paper d’alumini.

“…l’etiqueta que arrossega el paralitza.”

Està enrabiat. A més de dur l’etiqueta penjada al front o al clatell, el cap de setmana va caure, amb tanta mala sort que es va trencar un braç i ara el braç el duu enguixat i recolzat en un cabestre i a l’hora del pati el fan estar assegut, mentre ell prova d’esmunyir-se dels ulls de la mestra i arrencar a córrer, perquè ja ho sap que per recuperar-se ha de fer bondat però com es desfarà de l’etiqueta si no el deixen moure?

Si pot córrer, els dirà que sap un joc nou que va aprendre a l’altra escola i que ara els el vol ensenyar. Si juga, els explicarà algun acudit perquè tots puguin riure i s’adonin que no és l’estrany sinó un més a la colla. Però si roman quiet, assegut en un banc, és com si l’etiqueta es fes més grossa i més evident, tot plegat una bombolla de la qual no pot sortir.

Ha provat de fer-se entendre, de dir-li a la monitora que és imprescindible que surti a jugar. Se li amunteguen les paraules a la gola, però queden mudes quan obre la boca i llisquen enfora com una baba. I el pessic a l’estómac, d’aquest sí que no se’n desfà, ni quan arriben els pares a buscar-lo i, per uns instants, tot torna a ser habitual i ell és el de sempre, no pas el nou.ç

“…una mà, que té cos i que té rostre…”

Al matí, amb la motxilla en una espatlla i el guix a l’altre braç, s’atura davant la porta de la classe amb la cara enrogida, amb el batec massa punyent, amb la glopada de paraules que l’ennuega, mentre prova d’aturar l’impuls que el convida, com una bruixa, a sortir corrents.

Però avui, tot d’una, una mà, que té cos i que té rostre, que és menuda com la seva, li mostra el camí, el convida –vine-, i no cal res més, ni un no tinguis por, ni un, au, va, que no estàs sol, perquè els nens no les diuen aquestes coses. La mà l’acompanya endins. I sent que l’etiqueta ha començat a desenganxar-se.

*Foto: Annie Spratt

Tags:
3 Comments
  • Ana
    Posted at 09:32h, 27 abril Respon

    Entranyable i presios.

  • Eugènia
    Posted at 16:50h, 02 maig Respon

    Menys mal!!!!

  • Mct
    Posted at 14:00h, 11 maig Respon

    Aquesta mà també té nom… Entranyable i molt bonic. Gràcies

Post A Comment