Recent Posts

tardor relat sandra freijomil

Tardor


sandra freijomil-grecia nosaltres- diari segre

A Grècia, nosaltres


quan el dia comença premi nuvol conte

quan el dia comença


Conecta’t

Un espai per descobrir relats i vivències
l’Isaac no parla

l’Isaac no parla

L’Isaac no parla. Tampoc no mira directament als ulls. Com si defugís una escena tortuosa que algun dia el va ferir. Quan topa amb un nen al parc, el fita, però no l’observa. Tampoc no hi interactua. Corre amunt i avall seguint una línia fictícia. Salta. En arribar a un extrem, fa un bot, un xiscle i corre de nou. Així una vegada i una altra.

Alguns dies ho fa somrient, amb les dents de llet blanques i ben alineades, la llengua enfora i els cabells esbullats. Li agrada córrer. De vegades només ho fa per fugir. Fugir de què. De tot i de tothom. O de no res. O de si mateix. Quan un no pot explicar-se els per què, a voltes, fuig.

“En arribar a un extrem, fa un bot, un xiscle i corre de nou.”

Així ho va dir la Clara. La Clara és la germana de l’Isaac i corre i canta i xerra i juga i balla i riu i té amigues i és alegre. La Clara sempre encerta les paraules que l’Isaac no diu. Les paraules justes. Quan l’Isaac no pot dir, ho fa la Clara. La Clara posa nom als silencis de l’Isaac.

Ningú no sap què hi barrina endins, si hi té un buit blanc i neutre o un globus carregat de colors, si les paraules s’amunteguen engabiades o encara s’han de construir i dibuixar per poder emergir. Ningú no sap res del que passa endins, al cap de l’Isaac. Ni de cap altre.

A l’escola hi ha un nen que se’n riu. De tant en tant, li fa la traveta. Quan l’Isaac corre amunt i avall esperitat, el nen allarga el peu, ràpid, li trava el pas i l’Isaac cau a terra, s’atura, rumia què ha passat, s’alça i es posa a córrer de nou. El nen l’esguarda i l’espera. No sap ben bé per què ho fa. Voldria una reacció que no troba. Un crit, una enrabiada, una empenta, un insult.

“A l’escola hi ha un nen que se’n riu.”

Els que l’observen en silenci i el recolzen no ho saben això, el nen prou que se n’amaga, una rialla estrident, el dit que assenyala, un esbufec de desinterès. Callen i li donen suport, per a no enfrontar-s’hi. El nen no confessa que només voldria una reacció que no li retorna.

La Clara un dia els veu, quan s’acosta al jardí d’infants a portar una bossa que ha oblidat l’Isaac. Es crispa. S’indigna. Està a punt d’engegar a córrer i engaltar-li un cop de puny als morros. Malgrat que  les nenes no donen cops de puny. Rumia.

Se li acosta per darrere i li fa la traveta. El nen cau a terra. Gemega i es frega el genoll encetat que vessa gotes de sang vermella. La Clara, irònica, s’hi acosta. Li regala la mà. El nen dubta. Els altres observen en silenci. La Clara insisteix a oferir-li la mà i el nen pensa que l’hauria de refusar. L’Isaac ha aturat la cursa. Ara els contempla. Diu, Clara. La Clara somriu i insisteix en el gest de la mà que dóna. El nen l’accepta i s’alça. Vés, que et curin, diu ella. L’Isaac ha tornat a córrer.

Relats de

la bola

la bola

Juny 18, 2019
les lletres

les lletres

Abril 25, 2019
el Jan i la Lia

el Jan i la Lia

Novembre 29, 2017

2 Comentar text

  1. Avatar

    Eugènia

    27th Set 2017 - 2:40 pm

    Així és com es fan les coses…un 10 per la Clara!!!!

  2. Avatar

    Glòria Tiana Fontanillas

    1st Jul 2019 - 2:40 pm

    Sort que encara hi ha Clares en aquest món!!
    Que bonic també aquest text, Sandra!!

Fés un comentari

Ompliu els camps*

Comentaris recents

Segueix-me

Rep els meus relats

×