Si hagués de posar títol al curs que acaba en diria l’any de les mares. En bona part per la novel·la que va treure el cap amb ganes i es va escarxofar a les llibreries mentre continua fent camí. Les mares ha arrossegat, agafada de la mà, un munt de gent bonica i una pila d’aprenentatges. A remolc, noves pors. Què vindrà? Estarà a l’altura?

De mares va un dels nous projectes que forneja, però sense ser-ne aquest el tema ni l’eix central. No ens repetim ni ens enquibim en un mateix món, tot i pintar-lo de colors nous, encara que d’alguna manera sempre hi sigui, com una piga fosca que ens acompanya.

Desaprendre a fer de mare, o ser-ho d’una altra manera, perquè arriba un moment en què ja no cal i ja no es pot. Quan aquelles personetes menudes que ara són adultes ja no et volen a dalt, sinó de costat.

De mares, les lectures que m’han acompanyat n’anaven plenes, sense cap predisposició buscada. Com els moments compartits, que en són molts, entre cafès i confidències i que fan la vida més lleugera. 

I buscar una mica més endins, més enllà de la mare que som i que moltes vegades tot s’ho menja. Què hi ha allà a dins, sota la crosta?