Recent Posts

equilibris equilibri relats en català sandra freijomil

equilibris


mentre dorm adolescència maternitats conte relat sandra freijomil

mentre dorm



Conecta’t

Un espai per descobrir relats i vivències
Parlo de les mares

Parlo de les mares

Recordo l’instant en què vaig entendre què volia dir exactament allò de, fes el que vulguis però sempre, sempre, sigues autosuficient. La mare m’ho repetia de petita, com tantes altres coses que en aquells moments s’escolten de manera esbiaixada, perquè, com se’n fan de pesats tot el seguit de consells i normes que ens fan empassar de petites, encara que ens ennueguin.

Enhorabona, quina alegria, que tot vagi bé, que sigui una hora ben curta, el més important és que vingui amb salut. Frases que es repeteixen rere l’anunci d’un embaràs, d’una nova criatura a punt d’abocar-se a un món cada vegada més hipòcrita. Ningú no et desitja que t’organitzis bé, que no t’escanyi la càrrega feixuga del tot, que la llosa de la perfecció no t’esclafi i et faci desaparèixer.

El part, la llum, les visites, el nadó i tot d’una la rutina.

Conciliar aquesta nova vida amb l’antiga, l’art dels malabarismes.

Hi ha qui abandona la feina o a una part, amb la consegüent renúncia d’un sou o d’una fracció. Vull fer-me’n càrrec jo, si l’he tingut, és per veure’l, li vull dedicar temps, el meu sou s’esmuny rere el pagament de cangurs i llars d’infants, ho hem decidit així, ja reprendré el meu vessant professional més endavant, quan tanquem la paradeta que si en volem un parell, després la feina serà doble. Arguments i justificacions. Hi ha qui diu, podré amb tot, la feina, la criatura, la casa i la vida, sense perdre’m a mi mateixa, sense deixar de banda les trobades d’amigues, les conferències dels dijous, les novetats al cinema i la intimitat de parella. També hi ha qui opta per prioritzar la feina.

La primera és força valorada, és clar, sí, ben fet, mentre s’endinsa en un món que en uns mesos probablement la col·lapsi. Quan s’adoni que canviar bolquers, fer farinetes, passejos de bon matí, els encàrrecs de tothom, la neteja que assumeix perquè -ja que no treballo-, converses buides de parc i deixadesa general del seu aspecte, no acaben d’omplir-la, ja serà tard per expressar-ho als quatre vents, per recuperar la feina perduda, per espetegar-li a la parella, queda-t’hi tu a casa, quan ell li recrimina, però si tens la sort de poder estar pel nen i a sobre a casa, una migdiada, els teus horaris i el teu ritme. Inclús, segons la fortalesa d’ella, arribarà a sentir que potser sí que tenen raó i és una privilegiada.

La segona, la que podia amb tot, constata que no pot, que no arriba a totes les reunions intempestives ni als banys de la vesprada, que el telèfon sona sovint perquè la criatura té mocs, o febre, o pediatra i cal fer malabars per encabir-ho tot en una agenda que tot d’una, només té set dies de vint-i-quatre hores cada un. Així, el neguit creixent fa que vagi esbojarrada per la vida, que cridi més sovint, que s’oblidi d’algunes coses, que als cabells hi despunti la ratlla grisa de l’arrel que abans mai no se li escapava, que a la feina no hi comptin tant com abans, que la pel·lícula que ha guanyat tants premis la deixin de fer abans no llegeixi la cartellera i que la culpa prengui força i l’empudegui per dins.

La darrera, si no sent culpa, ja li’n faran sentir. Una mare que no prioritza el fet de ser mare no és bona mare i pobre d’ella que s’entesti a defensar-ho perquè, de ben segur que sorgiran veus que li ho recordaran, sobretot si la criatura és esquerpa o ploranera a l’escola –això és perquè li manca la figura materna- i ja estarà tot dit, que la culpa sempre va a raure a la mateixa esquena.

Enhorabona.

Per la criatura que de ben segur t’omplirà el cor, l’ànima i la vida. Si encara no ets mare, enhorabona de nou, malgrat que hauràs de tenir present, només tu mateixa, quina figura t’escaurà més perquè, al capdavall, de totes te’n faran culpable.

 

 

Versión en castellano

Enhorabuena, qué alegría, que vaya todo bien, que sea rápido, lo más importante es que venga con salud. Frases que se repiten tras el anuncio de un embarazo, de un nuevo bebé a punto de asomarse a un mundo cada vez más hipócrita. Nadie te desea que te organices bien, que no te estrangule la carga pesada del todo, que la losa de la perfección no te chafe y te haga desaparecer.

El parto, la luz, las visitas, el bebé y todo de una la rutina.

Conciliar esta nueva vida con la antigua, el arte de los malabarismos.

Hay quién abandona el trabajo o a una parte, con la consiguiente renuncia de un sueldo o de una fracción del mismo. Quiero hacerme cargo yo, si lo he tenido, es para verlo, le quiero dedicar tiempo, mi sueldo se escurre detrás de canguros y guarderías, lo hemos decidido así, ya retomaré mi vertiente profesional más adelante, cuando tengamos la parejita que después el trabajo será doble. Argumentos y justificaciones. Hay quién dice, podré con todo, el trabajo, la criatura, la casa y la vida, sin perderme a mí misma, sin dejar de lado las cenas de amigas, las conferencias de los jueves, las novedades al cine y la intimidad de pareja. También hay quién opta para priorizar el trabajo.
La primera es bastante bien valorada, está claro, sí, muy bien hecho, mientras se adentra en un mundo que en unos meses probablemente la colapse. Cuando se dé cuenta de que cambiar pañales, hacer papillas, los paseos de buena mañana, los encargos de todos, la limpieza que asume porque -ya que no trabajo-, conversas vacías de parque y dejadez general de su aspecto, no acaban de llenarla, ya será tarde para expresarlo a los cuatro vientos, para recuperar el trabajo perdido, para espetarle a la pareja, quédate tú en casa, cuando él le recrimina, pero si tienes la suerte de poder estar por el niño y encima en casa, una siesta, tus horarios y tu ritmo. Incluso, según la fortaleza de ella, llegará a sentir que quizás sí que tengan razón y es una privilegiada.

La segunda, la que podía con todo, constata que no puede, que no llega a todas las reuniones intempestivas ni a los baños de la tarde, que el teléfono suena a menudo porque el bebé tiene mocos, o fiebre, o visita en el pediatra y hay que hacer bolillos para encajarlo todo en una agenda que de repente, sólo tiene siete días de veinticuatro horas cada uno. Así, la desazón creciente hace que vaya alocada por la vida, que llame más a menudo, que se olvide de algunas cosas, que en sus cabellos despunte la raya gris de la raíz que antes nunca se le escapaba, que en el trabajo no cuenten tanto con ella como antes, que la película que ha ganado tantos premios la dejen de hacer antes de llegar a leer la cartelera y que la culpa coja fuerza y la pudra por dentro.

La última, si no siente culpa, ya se la harán sentir. Una madre que no prioriza el hecho de ser madre no es buena madre y pobre de ella que se empeñe en defenderlo porque surgirán voces que se lo recordarán, sobre todo si la criatura es arisca o llora mucho en la escuela –esto es porque carece de figura materna- y ya estará todo dicho, que la culpa siempre va a recaer en la misma espalda.

Enhorabuena.
Por la criatura que de bien cierto te llenará el corazón, el alma y la vida. Si todavía no eres madre, enhorabuena de nuevo, a pesar de que deberás tener presente, sólo tú misma, qué figura te encaja más porque, al fin y al cabo, de todas te harán culpable.

 

 

 

*foto de Nathan Dumblao

Relats de

Parlo de maternitats

Parlo de maternitats

octubre 23, 2018
Parlo d’empatia

Parlo d’empatia

setembre 18, 2018

4 Comentar text

  1. Antoni Massague

    10th abr. 2018 - 12:11 pm

    Fantastic. En la línea de sempre. Felicitats

  2. Eugènia

    11th abr. 2018 - 4:45 pm

    Quanta raó!

  3. Nuria Casabó Olivella

    12th abr. 2018 - 8:21 am

    Bufff… millor descrit el que en un moment o altre ens ha passat, no pot estar.
    Haig de dir que amb els anys s’aprèn a què ni ets una “super dona” que hagi d’arribar a tot arreu, ni has nascut ensenyada ni has de deixar de cuidar-te per cuidar als que t’estimes. A vegades aquest procés és més lent per algunes dones que per les altres, però és important arribar-hi.
    Sandra, fantàstic com sempre!

    • sandriblog

      sandriblog

      13th abr. 2018 - 11:59 am

      i tant que s’aprèn! però si ens avisessin abans doncs això que guanyaríem…to i que no s’aprèn si no és de la pròpia experiència

Fés un comentari

Ompliu els camps*

×