Recent Posts

equilibris equilibri relats en català sandra freijomil

equilibris


mentre dorm adolescència maternitats conte relat sandra freijomil

mentre dorm



Conecta’t

Un espai per descobrir relats i vivències
Parlo de maternitats

Parlo de maternitats

“Ens estremirem de fred en saludar-nos i comentarem alguna cosa sobre el temps o sobre el nadó, però sobre els nostres marits no en direm res, ells, que fins al vespre no tornaran a casa per ajudar amb els nens xops, gelats o de mal humor; i de nosaltres, parlarem encara menys. Per als fills, per als homes absents i per a nosaltres mateixes, només som mares.”

Jane Lazarre, El nudo materno, Editorial Las Afueras

La primera edició de l’obra de Lazarre sobre la maternitat és del 1976. La vigència del text avui dia ens ha de fer reflexionar per força. Això és el que s’ha fet a Ciutat Oberta Biennal del Pensament, celebrada la setmana passada a Barcelona. Arran de la trobada entre Jane Lazarre i Bel Olid, dins l’entorn del recinte modernista de l’Hospital de Sant Pau, n’extrec algunes idees.

Lazarre parla de la maternitat des de la seva experiència individual per elevar-la a categoria col·lectiva. Defensa l’escriptura com a forma d’activisme, escriure l’experiència personal per fer-la pública o atorgar-li una categoria universal. L’escriptura com a altaveu des d’on denunciar, donar llum, a totes aquelles veritats que han estat silenciades al llarg de generacions o que han quedat amagades sota les falses històries que han constituït el substrat cultural del discurs sobre la maternitat al llarg de la nostra tradició.

S’ha difós una visió esbiaixada de la maternitat com a mite (maternitat idíl·lica). Aquesta visió mitificada ha estat molt nociva per a les dones, atès que en molts casos no s’han sentit representades pel model imperant i únic, provocant moltes vegades inseguretats i greuges personals.

La imatge de la “bona mare” com a deessa d’amor, receptiva, intel·ligent, de temperament controlat, totalment inassolible, xoca frontalment amb la realitat. Les mares no som així, o no sempre, sinó que som com ens surt, com som, així i tot, estimem els nostres fills com aquesta bona mare idíl·lica.

L’ambivalència eterna de la maternitat; la dicotomia entre amor i culpa, entre la dedicació als fills i la lluita per esdevenir una persona amb categoria i entitat pròpies, aquell neguit de culpa quan no s’hi està i alhora la necessitat de ser persona més enllà de l’etiqueta de mare quan sí que s’hi està, es manté al llarg de tota la vida, especialment amb el primer fill i quan aquests són més petits. Deixar-los i alhora necessitar-los, la tensió constant en el mare-fill, “ell és jo però no és jo”.

L’aposta de Lazarre implica dir, explicar, transmetre a les dones que encara no són mares però que ho volen ser, també compartir entre les que ja ho són, l’experiència viscuda per deixar de banda el relat tradicional que instaura la maternitat en un pedestal inassolible i irreal, que no es correspon amb la realitat viscuda per la majoria de dones. Cal explicar els relats certs.

Lazarre inclou el seu activisme en una lluita més àmplia, sobre la llibertat dels col·lectius oprimits i en la seva obra, la defensa d’aquesta maternitat més afí a la realitat, corre paral·lela a la lluita contra el racisme; Lazarre és mare de dos nens negres, fet que la porta a entendre i a conviure amb el racisme imperant a la societat, des de dins. El posterior debat amb Bel Olid parteix de la pregunta sobre si les dones, pel fet de pertànyer a un col·lectiu històricament oprimit, tenen més capacitat d’empatia envers els fills i consideren que és probable que sí, així ho afirmen totes dues, des de dues generacions diferents i des de dues casuístiques diverses com són el racisme o la transsexualitat.

L’exposició de Lazarre acaba recollint unes paraules de la novel·la Beloved de Toni Morrison que val la pena de recuperar. Quan la protagonista perd la filla expressa: “era el millor que tenia”. “Tu ets el millor que tens, Sethe. El millor que tens ets tu.”, li respon ell. Al que ella diu: Jo? Jo?

Recomano la lectura dels articles “L’acompanyament en la criança, un repte de ciutat” de Laura Aznar a el Crític i Maternitats en primera persona, de Berta Florés.

 

 

*en castellà

“Nos estremeceremos de frío al saludarnos y comentaremos algo sobre el tiempo o sobre el bebé, pero sobre nuestros maridos no diremos nada, ellos, que hasta wue caiga la noche no regresarán a casa para ayudar con los niños empapados, helados o malhumorados; y de nosotras, hablaremos todavía menos. Para los hijos, para los hombres ausentes y para nosotros mismas, sólo somos madres.”

Jane Lazarre, El Nudo Materno, Editorial Las Afueras.

La primera edición de la obra de Lazarre es de 1976. La vigencia del texto hoy en día nos tiene que hacer reflexionar por fuerza. Esto es el que se ha hecho en la Bienal del Pensamiento, celebrada la semana pasada en Barcelona. A raíz del encuentro entre Jane Lazarre y Bel Olid, dentro del entorno al recinto modernista del Hospital de Sant Pau, extraigo algunas ideas.

Lazarre habla de la maternidad desde su experiencia individual para elevarla a categoría colectiva. Defiende la escritura como forma de activismo, escribir la experiencia personal para hacerla pública u otorgarle una categoría universal. La escritura como altavoz desde donde denunciar, dar luz, a todas aquellas verdades que han sido silenciadas a lo largo de generaciones o que han quedado escondidas bajo las falsas historias que han constituido el sustrato cultural del discurso sobre la maternidad a lo largo de nuestra tradición.

Se ha difundido una visión sesgada de la maternidad como mito (maternidad idílica). Esta visión mitificada ha sido muy nociva para las mujeres, dado que en muchos casos no se han sentido representadas por el modelo imperante y único, provocando muchas veces inseguridades y agravios personales.

La imagen de la “buena madre” como diosa de amor, receptiva, inteligente, de temperamento controlado, totalmente inalcanzable, choca frontalmente con la realidad. Las madres no somos así, o no siempre, sino que somos como nos sale, como somos, aun así, queremos nuestros hijos como esta buena madre idílica.

La ambivalencia eterna de la maternidad; la dicotomía entre amor y culpa, entre la dedicación a los hijos y la lucha para acontecer una persona con categoría y entidad propias, el sentimiento de culpa cuando no se está y a la vez la necesidad de ser persona más allá de la etiqueta de madre cuando sí que se está, se mantiene a lo largo de toda la vida, especialmente con el primer hijo y cuando estos son más pequeños. Dejarlos y a la vez necesitarlos, la tensión constante en el madre-hijo, “él es yo pero no es yo”.

La apuesta de Lazarre pasa por decir, explicar, transmitir a las mujeres que todavía no son madres pero que lo quieren ser, también compartir entre las que ya lo son, la experiencia vivida para dejar de lado el relato tradicional que instaura la maternidad en un pedestal inalcanzable e irreal, que no se corresponde con la realidad vivida por la mayoría de mujeres. Hay que explicar los relatos ciertos.

Lazarre incluye su activismo en una lucha más amplia, sobre la libertad de los colectivos oprimidos y en su obra, la defensa de esta maternidad más afín a la realidad, corre paralela a la lucha contra el racismo; Lazarre es madre de dos niños negros, hecho que la lleva a entender y a convivir con el racismo imperante en la sociedad, desde dentro. El posterior debate con Bel Olid parte de la pregunta sobre si las mujeres, por el hecho de pertenecer a un colectivo históricamente oprimido, tienen más capacidad de empatía para con los hijos y consideran que se probable que sí, así lo afirman las dos, desde dos generaciones diferentes y desde dos casuísticas diversas cómo son el racismo o la transexualidad.

La exposición de Lazarre termina recogiendo unas palabras de novela Beloved de Toni Morrison que vale la pena recuperar. Cuando la protagonista pierde a su hija expresa: “era lo mejor que tenía”. “Tú eres el mejor que tienes, Sethe. Lo mejor que tienes eres tú.”, le responde él. A lo que ella dice: ¿Yo? ¿Yo?

 

Relats de

Parlo d’empatia

Parlo d’empatia

setembre 18, 2018
Parlo de reivindicar-nos

Parlo de reivindicar-nos

maig 09, 2018

2 Comentar text

  1. Virginia

    24th oct. 2018 - 5:31 pm

    Quanta raó.

  2. Eugènia Tramunt

    25th oct. 2018 - 5:03 am

    Català i castellà per a que TOTHOM ho entengui…però quants homes estan disposats a llegir-ho, entendre-ho i compartir-ho? That’s de question!
    Un 10 per als pensaments i la seva exposició!

Fés un comentari

Ompliu els camps*

×