Recent Posts

equilibris equilibri relats en català sandra freijomil

equilibris


mentre dorm adolescència maternitats conte relat sandra freijomil

mentre dorm



Conecta’t

Un espai per descobrir relats i vivències
la pinta, el mirall i l’espuma d’afaitar

la pinta, el mirall i l’espuma d’afaitar

Amb el xal a l’espatlla i unes sabatilles deformades que li emmarquen els peus boteruts, l’Enriqueta remena el rostit. Li sembla que fa prou bona olor, malgrat que el seu olfacte s’apaivaga cada dia una mica més. Hi afegeix un pessic més de sal i remena de nou. Si la ceba se li enganxa a la part baixa, hi farà un socarrat que no agrada gens al Miquel. Tant que agradava al seu home i al Miquel, res de res, ni socarrat que diu que és cremat i provoca càncer, ni amb aquella fortor del bitxo que aleshores li cou i passa tota la tarda bevent aigua amb la boca feta una pasterada.

“…l’Enriqueta remena el rostit. “

L’Enriqueta ja li té la mida presa i cada mes, per no repetir-se sovint però que no sembli que ho oblida, li cuina aquell plat i ell que l’endrapa, s’endormisca al sofà i fuig amb presses. Després, ella recull, s’asseu una estona, mira la telenovel·la que segueix des que va començar ja fa una pila d’anys i, a mitja tarda, enceta el seu ritual.

Agafa la pinta de carei que li va comprar el seu home, en aquella escapada de cap de setmana, que de tan improvisada que va oblidar mig necesser a casa. La posa damunt la cadira de fusta, amb els cantells desgastats per l’ús i al respatller hi recolza el mirall menut que abans penjava de la paret del bany petit, però on ara queda només un rastre i una marca, perquè ningú no fa servir aquell bany i a ella tant li fa l’aspecte que arrossega.

Amb la pinta a les mans i de cara al mirall, es pentina els cabells que li cauen al front, ben allisats i estirats, fa un parell de ganyotes, somriu. Aleshores agafa l’espuma d’afaitar, la del pot que va deixar el seu home, que tot just estava per encetar, i se’n posa per la cara, a la barbeta i a les galtes, tota al voltant de la boca, però sense tapar-se el nas ni el front.

“Agafa la pinta de carei…”

Amb la cara blanca de neu i el serrell pentinat endavant, no sembla ella. I aquest instant tan íntim, en què qualsevol que la pogués veure s’exclamaria que ha perdut el seny, en el moment precís en què la que apareix reflectida al mirall no és ella, l’Enriqueta constata què sentirà en un futur no tan llunyà, quan ja no recordi com fer el rostit sense socarrat, quan deixi de reconèixer. I de reconèixer-se.

 

*foto: tom-van-hoogstraten

Relats de

sensibilitats múltiples

sensibilitats múltiples

maig 29, 2018
la necessitat de riure

la necessitat de riure

octubre 11, 2017
la vida era a tocar

la vida era a tocar

juliol 19, 2017

Fés un comentari

Ompliu els camps*

Comentaris recents

Segueix-me

Rep els meus relats

×