20 nov. Que tinguem sort

He tornat a escoltar aquella cançó, amb la mateixa sensació d’aquell dia en què ja intuïa un comiat. Tu eres a la dutxa i l’aigua et relliscava, bullent, pell avall. Jo vaig buscar la cançó i la vaig posar ben fort. Mentre la cantava, em va envair una pena fonda, com si aquella sort que aquella veu desitjava, ens la desitgéssim tu i jo. La vaig apagar de cop.

“…jo també voldria un dia net i clar.”

Vas sortir del bany somrient. Què escoltaves? No res. Però vaig pensar que jo també voldria un dia net i clar. Em vas abraçar, vas murmurar alguna cosa que ja he oblidat i vam sortir de casa, un dissabte qualsevol.

La vaig posar de nou quan ja ens havíem dit adeu i aquell, que tinguis sort. El dia no havia estat tan net ni els desitjos tan clars. En el fons, anhelava més per a mi que no per a tu allò de trobar el que m’havia mancat. Ho has trobat tu? De vegades m’ho pregunto. No puc evitar escoltar la cançó i recordar-te. A tu, a tots els adeus que he dit i als que encara vindran.

“…a tots els adeus que he dit i als que encara vindran..”

Avui he tornat a escoltar-la i, de nou, com si els temps es repetissin, he sentit aquell mateix pinçament premonitori. Només he pogut repetir-me, amb la mateixa incertesa que, si l’adeu torna, que tinguem sort, que tinguem sort de veritat.

*Fotografia: Markus Spiske