23 gen. tornar

Quan traspassa el llindar de la porta arrossegant la maleta de rodetes que ha anat repicant al llarg del camí sobre les llambordes, des de la parada de metro, s’adona que, de vegades, és més difícil desfer camí.

La mare la rep amb un somriure, barreja de compassió i il·lusió, emocions antagòniques que no sap com encabir en un cos envellit i corbat. El pare no s’aixeca del sofà, amagat rere els fulls grisos del diari i les ulleres metàl·liques que li pengen al voraviu del nas. Ella, colpida per l’aroma del brou que s’esmuny de la cuina, creu per uns instants que allò és de veritat tornar a casa.

La mare li mostra l’habitació, la seva, la que quan va marxar van convertir en una mena de sac dels mals endreços, ara buida d’andròmines, neta i polida, amb els llençols de floretes roses que feia servir quan era menuda. Damunt el coixí, la mare hi ha deixat amb delicadesa, n’està segura, una nina de drap. Aquí tens tovalloles i espai a l’armari. La deixa tota sola, la maleta palplantada, com ella.

“…de vegades, és més difícil desfer camí.”

Només ha agafat algunes peces de roba, la resta li ha dit ell que li desarà en capses i li farà arribar quan tingui un pis on estar-se. De fet, el que ell ha dit ha estat, quan tinguis casa teva, i a ella li han fet mal les paraules, perquè casa seva ja l’era aquella, la que ara és d’ell, la de tots dos, i ara sent que l’han feta fora, com a una rata. I la mare que l’observa de fit a fit, amb el cap inclinat i els ulls pansits, mentre murmura, aquí t’hi pots estar tant de temps com vulguis.

“És la mateixa hora de quan ell encetava una ampolla de vi…”

Desa la roba a l’armari que fa olor de fusta. Al costat hi ha una tauleta amb un mirall frontal a la paret, com si fos un petit tocador. Al damunt, una caixa plena de cotons de color rosa. La mare hi posa ara el rosa que no li va permetre de petita i aquest gest, a mig camí entre la tendresa i la malícia, la desespera. Llisca el dit per damunt de la fusta, es contempla al mirall, hi veu dues bosses fosques dessota els ulls i uns cabells electritzats perquè, ja ho tenen això les canes, que han emergit tot d’una, com un camp de roselles blanques.

La mare fa un crit agut, el sopar està a punt. Imagina el pare deixant el diari i arrossegant els peus fins a taula. És la mateixa hora de quan ell encetava una ampolla de vi i ella es posava roba còmoda, mentre el peix s’acabava de coure i les patates espetegaven a la paella. L’instant en què es retrobaven, tots dos a casa, després d’un dia llarg de feina. I ara l’esperen els pares, en una casa que ja no li és seva, malgrat les paraules de confort, malgrat el rosa que impregna els racons d’una habitació infantil que li fa venir basques, perquè s’ha fet dona i els camins de retorn, sovint són més pedregosos.

*Foto: Eugenia Vysochyna