Ets tu qui seu a la cadira blanca de la cuina, amb una tassa fumejant a la mà dreta mentre l’altra agafa un llapis i el reposa als llavis. Tu qui em diu hola quan arribo i em fa seure al davant, perquè m’has d’explicar una cosa i no saps com fer-t’ho. Se t’esquerda la veu i la parpella de l’ull esquerre et tremola. Balbuceges quatre paraules inconnexes, que tu no, que tu no sabies, que. No t’entenc. I no t’interpel·lo. T’arrabasso les paraules i les faig meves. Perquè jo sí que sé què vull dir, que ha estat un dia intens, que la feina es reprodueix com les formigues, que em fa mal un canell, que cada dia m’hi guipo menys.

M’escoltes, tu, sí, el que vaig conèixer en aquella festa de vint-i-cinc anys i em va fer riure perquè, qui coi fa una festa de vint-i-cinc anys? El que m’escoltava les cabòries. El que m’arrencava somriures com cebes. El que no suporta l’olor de peix fregit. El que fuma puros a les festes. El que dorm sempre de costat, amb una mà sota la galta. El que defensa la veritat com el millor dels mals. El que no es pot ficar al llit si no té la safata de correu buida. El que llegeix novel·les de terror. M’interromps. Esbufegues una paraula que neix morta, que s’enterra sota el greix de la cuina i la meva incapacitat de veure-hi.

És l’endemà que ho comprenc tot. Que no hi ets. Les mentides. La incandescència d’allò que no vas saber dir. O no vas voler. I per primera vegada no et reconec. No ets tu. No ets aquell que jo pensava que eres. I em pregunto si vas ser tu qui va mentir o jo que em vaig confondre, obsedida com estava a voler creure que eres tu, que eres aquell que jo havia volgut que fossis. I que m’anaves a mida, com un guant. Però no. No ets tu.