a dos dits relats sandra freijomil

A dos dits

Camina per un corriol sec carregat de pedres polsegoses. El sol li pica a les galtes i un ventet suau li regira els cabells fent nusos. L’Olga respira profundament i absorbeix aquell aire fresc que li ha estat vetat durant quaranta-cinc dies. Dies de vint-i-quatre hores senceres, de dalt a baix i de dreta a esquerra, dies sense rebaixa, que em perdonaríeu algunes hores?, hauria demanat, però ningú no perdona res.

“…dies sense rebaixa…”

L’Olga es posa les mans a les butxaques però les allibera de seguida. Vol tocar les tiges i les flors i les fulles, les pedres de cantells esmolats. Li queden quaranta minuts abans no s’hagi de tancar de nou en aquells cinquanta metres quadrats sense sol, més enllà d’una estona esgarrapada a les deu del matí perquè, no et caldrà el sol si estàs tot el dia a la feina i la llum es menja els colors, et sortirà més econòmic, li havia venut la comercial amb un somriure fictici.

S’ajup a collir una flor lilosa que balla lentament, l’arrenca, se l’acosta al nas però no fa olor. Quan s’aixeca topa amb uns peus embotits en unes sabates de muntanya. A dalt dues cames primes i una panxa còncava. Els cabells rossos enrevessats i el somriure de dents blanques, uns ulls marrons que l’observen.

Olga!

“…una mirada furtiva d’algú que censura aquella conversa.”

Ella necessita uns minuts, tal vegada uns segons, per enllaçar aquella cara que fa un any que no veu i que tot just ha anat a trobar avui, de bon matí, el primer dissabte que li han permès sortir a passejar. Es diuen quatre coses fàcils, les que tothom parla, un riure tens, el temps que els apressa i una mirada furtiva d’algú que censura aquella conversa. Fa el gest instintiu d’acostar-s’hi i ell dubta, riuen, no, s’aparten una mica, no podem, clar, no, no, dos metres, remarca l’Olga, mentre evoca els dies en què ell la tenia a dos dits.

*Detall de La Primavera de Botticelli

1 Comment
  • Eugènia
    Posted at 14:10h, 03 juliol Respon

    Aixxxx què bonic!!

Post A Comment