“Fins avui em sorprèn cada dia que encara estigui viva. I dia si, dia no em pregunto si no soc potser un dels morts que deambulen per aquí i no volen assabentar-se que el seu nom ja figura en una tomba.”  L’últim amor de Baba Dunia, Alina Bronsky.

Quantes baba deambulen avui pels carrers d’alguna ciutat ucraïnesa, polonesa, o de països que mai no havien pensat trepitjar? Avui encara reivindiquem, dones del món. Queden llargs camins per recórrer, encara a mig fer, molts escapçats, alguns més avançats i d’altres suspesos en temps passats que evolucionen.

Defensem els nostres drets per a totes. Però, sobretot, avui va per elles, per les que arrosseguen una maleta i una criatura petita i desconcertada de la mà fins a la frontera d’un futur incert. Les que s’amaguen als refugis cada nit mentre les sirenes ressonen i els estralls de les bombes, barrejats amb el fuet del neguit, no les deixen dormir. Les que ja velles han decidit no moure’s, perquè això és casa meva! Les que s’acomiaden de marits i fills sense saber si els tornaran a tocar. Les que observen amb estupor com el món és en mans de quatre psicòpates testosterònics i es pregunten, per què?