calces blanques relats en català

Calces blanques

Érem nenes. Jugàvem a aixecar-nos les faldilles i mostrar-nos les calces. N’hi havia de color rosa, amb floretes o amb dibuixos dels contes. Les meves eren blanques, de cotó, amb un llacet petit a la part del davant. Les nenes deien que eren soses. Jo, moixa, insistia a la mare que em comprés calcetes de colors, amb dibuixos, però ella s’hi negava, deia que el blanc fa net i que no es transparenta, portis el que portis de roba. Així que als concursos de calces boniques, jo mai guanyava.

“…als concursos de calces boniques, jo mai guanyava.”

El joc de les calces va durant ben bé un curs, fins que al mes de maig, quan ja feia calor i no dúiem mitges, i aixecar-se les faldilles era ben fàcil, ens van enxampar. La mestra de música, que en una urgència havia entrat al bany de les nenes en lloc del de les professores, es va esgarrifar perquè estàvem totes cinc amb les faldilles apujades, mirant-nos les calces. A ella li va semblar que ens buscàvem els genitals, tot i que mai no ens els havíem ensenyat.

Va fer un crit i ens va dur a totes cinc a direcció. El director no es va escandalitzar tant com la mestra, potser perquè ja n’havia vist de tots colors, i ens va deixar sense pati durant tres dies; a banda de prohibir-nos tornar a jugar a aquell joc. Així va ser com vam deixar d’ensenyar-nos les calces.

“Al vestidor també hi havia un concurs.”

M’he fet gran. I sembla que, com una petita revenja, el joc de les calces ha vingut a trobar-me. M’he inscrit al gimnàs. Els primers dies no m’hi fixava, però després me’n vaig adonar. Al vestidor també hi havia un concurs. Aleshores ja no es tractava només de tapar cul, sinó pits. Hi havia conjunts preciosos, de puntes, llenceria fina, de colors clàssics com el blanc o el negre i de colors originals com el vermell maduixa o el verd. Gairebé totes anaven conjuntades, calces i sostenidors.

Me’n vaig adonar observant-les de reüll, quan es passejaven desvergonyides en roba interior, mentre es pentinaven i maquillaven davant del mirall. Em vaig observar, jo que duia el sostenidor negre perquè la camisa era negra, i les calces de ratlles perquè eren més còmodes que les negres. Jo que havia obviat el blanc des que triava i pagava amb els meus diners m’adonava que, de nou, en aquell concurs, aquesta vegada silenciós i sense guanyadores triomfals, havia tornat a perdre.

1 Comment
  • Eugènia+Tramunt
    Posted at 19:18h, 06 juliol Respon

    Què bo aquest escrit! M’encantaaaaaaaaaaa!

Post A Comment