27 nov. El cranc

[vc_row][vc_column][vc_column_text]

Ara que saps què et passa, ja no pots anar enrere. No ets un cranc. Ho sabies abans però vas fer veure que no. Que no et calia aquella paraula benèvola, un pessic d’admiració, algú que confiés en tot allò que tu no t’acabaves de creure.

“No ets un cranc.”

Ho has demostrat a tothom. Te n’has sortit amb nota. Has pogut dir-los, ep, mireu què tinc!, vosaltres que no hi creieu. Els has refregat pels nassos aquell títol teu i aquella plaça que has suat de matinada, mentre canviaves bolquers i alimentaves boques famolenques. Mentre t’oblidaves cada dia una mica de tu.

Ara topes amb el mirall i no t’hi vols reconèixer. Has acceptat el pes de tot allò que fa anys hauries rebutjat. T’has cregut que per tenir quaranta anys, has de ser jove i bella, prima i forta, treballadora, esposa atenta i mare comprensiva, elegant i atractiva. Però en observar-te, només hi veus una dona desmenjada que clama al vent un copet a l’espatlla. No te’l donaran. Accepta-ho. Ningú no vindrà a consolar-te ni a dir-te allò que tu no vols creure. Prou que ho saps.

” Has acceptat el pes de tot allò que fa anys hauries rebutjat. “

Ara que ja has entès que, de tot el que ha estat dit, no te’n pots fer enrere, aixeca’t. Somriu i abraça’t. Allò que sembla senzill, tot i que no te n’acabes de sortir. Camina. No ets un cranc. Malgrat que sàpigues que ells no van enrere, sinó de costat.

*Fotografia: Alejandro Alas