el greix relats sandra freijomil

El greix

(2n premi XXIX Jocs Florals del Raval, Associació Institut Promoció Llengua Catalana )

Una línia fina de greix s’estén per damunt del marbre de la cuina. El regalim davalla per la vora i goteja a terra. L’Helga no el veu i trepitja la taca d’oli, la sabatilla llisca i ella cau a terra. El sofregit espetega, l’olor de socarrim li frega els narius i ella esclata a plorar. La nena menuda, arrossegant la manta que fa servir per dormir la migdiada, entra a la cuina, observa la mare, es llença a terra, se li abraça al coll, t’has fet mal, i es taca també d’oli.
L’Helga sospira, fugiu llàgrimes, mormola tan endins que no se la sent i s’aixeca, amb el maluc adolorit, amb la faldilla tacada i les ganes de llençar la paella daltabaix, contingudes. La nena confessa que no pot dormir, imagina coses lletges, vol que la mare li faci companyia i encara més després de l’ensurt en sentir els estralls de la caiguda. L’Helga camina lenta pel passadís, fins a l’habitació de la nena, la fica al llit, s’estira de costat, tanca els ulls mentre espera que la nena s’adormi i pensa que demà no hauria de cuinar tant perquè, no s’ho val, que tots endrapen amb corredisses i no l’hi agraeixen. Ja n’està farta de provar noves receptes i de fer neta la cuina farcida de greix.

“…el maluc adolorit, amb la faldilla tacada i les ganes de llençar la paella daltabaix.”

No s’adona que s’adorm. Està esgotada, des que els nens no paren de posar-se malalts i encadenen virus que de camí, muten, i esdevenen nous virus i així unes angines s’allargassen d’un fill a l’altre, de vegades van a raure també al seu coll, fins que torna a començar el primer que les va agafar. Ha comprat vitamines a la farmàcia i procura donar-los molta verdura, abrigar-los de bon matí i repartir mocadors a tort i a dret perquè ningú no es passi els miasmes amunt i avall, però, malgrat tot, emmalalteixen.
A les nits fan torns per desvetllar-la. Un té set i reclama l’aigua que ella ha deixat prèviament al vespre damunt la tauleta. A l’altre se li ha escapat el pipí o hi ha malsons de per mig i els cal una abraçada. Ella s’arrossega i arriba a arraulir-los o a satisfer les necessitats més bàsiques d’unes criatures que li exigeixen cada vegada més. Després, estirada al llit, dona voltes a banda i banda, mentre rumia què farà l’endemà per sopar o com anirà a la consulta del CAP si ha de dur els altres a l’escola. Barrinar de matinada, la desvetlla. I quan a la fi s’endormisca, sempre hi ha algun fill a punt per reclamar-la.
Quan es desperta d’aquesta migdiada intempestiva, la llum que es filtra per la finestra és tènue, fa un bot, la nena no és al seu costat, surt esperitada de l’habitació i a la sala hi troba la filla, asseguda al sofà, badant amb els dibuixos animats. Què hi fas que no m’has despertat? Però la nena no sap respondre, potser li ha fet llàstima la mare tan cansada i tan adormida o ha volgut aprofitar per posar la televisió en hores prohibides.
L’Helga s’adona que són tot just dos quarts de cinc i es vesteix de pressa, mentre li posa les sabates a la petita que rondina perquè no vol sortir corrents i té gana perquè encara no ha berenat. Li dona dues galetes i surten d’una revolada, que a l’escola dels grans són ben puntuals i si fa cinc minuts tard la mestra ja la mira de cua d’ull i amb males maneres.

“…malgrat tot, emmalalteixen”

Els grans surten bruts i carregats amb les motxilles, els dos nois es barallen a puntades de peu al llarg de tot el camí i ella els crida l’atenció un parell de vegades, però després se’n cansa i ja no diu res. La nena li explica que avui ha tingut un problema amb la mestra de català, perquè tot just l’ha feta llegir a classe una redacció i ella ha passat tanta vergonya que l’ha maleïda tota l’estona i després encara li ha dit que s’hi hauria d’esforçar més, quan mira que treballa cada tarda. L’Helga va fent que sí, que té raó, perquè de la nena no se n’ocupa massa, que ella fa els deures tota sola i ja té prou feina amb els nois que no estudien, o amb la petita que la segueix arreu.
Mare, que no m’escoltes?, insisteix la gran i ella diu que sí, és clar, però no que no l’escolta perquè no pot, de fa dies que un brunzit li omple les orelles i s’arrossega d’esma, de tan cansada que va que les cames li van soles i té por que en qualsevol moment li facin figa i caigui a terra, com ja li ha passat abans amb el greix.
Quan arriba a casa tots volen berenar i la cuina queda plena de molles. L’Helga imagina que té una gallina que tot s’ho menja i picoteja, però no l’hi té, agafa l’escombra i s’enduu les molles a les escombraries. Seu amb els nois, els deures, els quaderns embrutits, la mala lletra, la goma d’esborrar, la petita que ja fa una hora que és davant la tele però, fet i fet, tant és, tampoc no la podrà distreure i ella tota sola no juga, perquè aquesta és la més mandrosa de tots.
La tarda s’escorre pel desguàs i les dutxes i sopars omplen de nou el pis. El bany ple de tolls, el vidre esquitxat, un pijama brut, cabells per eixugar, la sopa que bull, una croqueta que es crema, les patates que vessen greix, discussions, més brutícia, més recollir. Contes, dents i llit.
Quan ja són tots quatre al llit, se’n torna a la cuina, prepara el segon sopar, la sopa de peix i, en lloc de croquetes, un bon tall de filet de vedella i les patates cruixents acabades de fregir, que si no ell posarà mala cara, que no saps dona que el menjar dels nens a mi no m’agrada i, ja que et passes tot el dia a casa sense fer res, doncs vés i cuina alguna cosa decent.

“…perquè de la nena no se n’ocupa massa…”

Quan estigui tip, seurà al sofà, amb el comandament entre els dits, que no el deixa mai, com si allò fos el fèretre d’un regne. L’Helga recull la cuina, més greix, murmura i torna a fer basques i les orelles que li xiulen perquè de fa uns dies que sent la pressió d’una llosa al crani que l’empeny avall, com si la força de la gravetat hagués augmentat.
Quan acaba, se’n va a la saleta i murmura un, bona nit, lleu, perquè sap que a ell li agrada que se li assegui a la vora i s’estigui allà fent-li companyia fins que a ell l’atrapa la son. L’Helga pensa que només ho fa per demanar-li una cervesa el dia que li ve de gust i no haver d’aixecar-se, però si ho insinua, ell s’ofèn, com pots pensar això, jo que vull estar amb tu. Mormola, bona nit, i ell que fa ullets i demana, com ha anat el dia i ella s’asseu al sofà i comença a explicar-li que la gran ha tingut mal dia a l’escola i que amb els nois fer els deures és un daltabaix, però ell no l’escolta perquè tot d’una escup un exabrupte adreçat a un dels comentaristes del partit de futbol.
L’Helga fa el gest d’anar-se’n quan ell li agafa la mà i la mira amb els ulls brillants i juganers mentre xiuxiueja, no creus que ja en tocaria un altre? I ella tot d’una percep que l’estómac se li tanca, se li fa petit i no pot dir cap paraula. Ell l’estira del braç, vinga, dona, que ja saps que aquesta és la millor època, i li engrapa un pit i ella observa l’erecció que de seguida pren forma.
El brunzit torna a marejar l’Helga i el cos se li desfà. El cervell la martelleja i vol parlar, vol dir-li que no vol més criatures, que no pot tenir-les perquè no se’n pot fer càrrec perquè les detesta perquè la torturen i la pessiguen, li criden, li despullen l’ànima i ella només voldria arrencar a córrer i no veure mai més a ningú. Però ell s’embala i la grapeja mentre ella tremola. Se sent la veu de la petita que xiscla, mare, ell esbufega, merda de nena, i l’Helga es corda la brusa i vol aixecar-se però el cap li roda. La nena torna a cridar, ell l’empeny, au, vés, després seguim, l’Helga s’aixeca, el cap li roda més, comença a suar, veu greix i més greix i tot d’una vomita, el sopar, el dinar, l’esmorzar i tota una vida.

*Fotografia de louis Hansel

2 Comments
  • Nuria Casabó
    Posted at 15:51h, 20 maig Respon

    Em fascina la capacitat de descriure que tens!!

  • Eugènia
    Posted at 19:28h, 19 juny Respon

    I a mi també Núria! Increïble!!

Post A Comment