No ho aconseguiré mai. Gener, febrer, maig… No. Torna-hi. Gener, febrer, març,  juny… No. Ara les nenes canten. Han inventat una cançó perquè jo aprengui els mesos. Elles ho fan com si res, cada matí, després d’esmorzar i abans d’anar a la platja, la mateixa cançoneta. Sense esforç. Jo m’hi enganxo però no em surt. M’enfado. Amb el pare i amb elles, en el fons m’enfado amb mi mateix. Perquè no me l’aprenc.

“Gener, febrer, maig… “

El pare carrega el cotxe, les tovalloles, la nevera amb el dinar, la síndria ben grossa, les galledes i pales, el diari, el protector solar. Les nenes pugen i riuen. Jo encara estic provant de repetir la cançó, la que canten cada matí i que a mi no em surt. Han decidit anar a migjorn avui, no hi bufa el vent.

De camí, observo per la finestra del cotxe els metres i metres de tanques de pedra amuntegada i portetes de fusta. Tot d’una, en passar per una casa blanca i lluminosa, ho recordo, xisclo tot content, rere aquesta corba hi ha un ruc. El pare, la mare, les nenes, tots em miren incrèduls. Què dius tu ara! Jo em faig petit, penso que possiblement m’he equivocat però encara murmuro, jo recordo un ruc. Perquè és cert, perquè l’estiu passat hi era, i el vam veure i vam riure, perquè què hi feia un ruc lligat amb una corda, a la vora de la carretera.

“…jo recordo un ruc.”

El pare tomba i allà, imponent, com un regal de reis, hi ha la bèstia, el ruc, gris indefinit, lligat a la tanca. Les nenes criden, tenia raó! El pare somriu i murmura, aquest noi té molta memòria. Jo faig un bot, content, inflat, mentre repeteixo endins, gener, febrer, maig… com era allò dels mesos? I me n’adono de nou que no em surt.

*Foto: itbcnlifestyle