Actua a traïció i sense avisar. T’enxampa de matinada i et posseeix, nit fosca sense estels. I et fa seva. No la pots aturar; ment covarda que t’agafa en hores baixes. I et reclama, ei, que soc aquí, que et vull amb mi i per mi, o t’has pensat tu que t’adormiràs tranquil·lament quan jo estic en plena activitat? I sovint pot. Ella pot amb tu. No saps com desfer-te’n. Enganxifosa i repetitiva.

Vull sortir del bucle!, crides. Però és un crit ofegat que ningú no sent. Només ella, que se’n riu de tu i et recorda com l’has esquivada de dia, anant a córrer aquella hora llarga amb els auriculars encastats a les orelles, responent correus pendents de feina o telefonant aquella amiga que no calla i et fa desconnectar.

No saps com fer-t’ho; corrent que se t’emporta i et fa seva. I si, i si no, mai no arriba la resposta clara i nítida, i et preguntes tot sovint si és que realment existeix, si hi ha respostes o només mitges tintes, mitges paraules, un si però no, un mar de grisos.

No, no saps com sortir-ne de l’espiral que et posseeix des de fa dies i que t’estreny l’estómac i et pressiona la glotis, i et pessiga el cos sencer.