la bicicleta vermella relat amor sandra

la bicicleta vermella

Que la vida no ve en línia recta sinó carregada de revolts, ho va descobrir tard. Pensava que les fites assolides s’hi quedarien per sempre, per això, quan ell li va dir que marxava, que no ho suportava més, mentre ella es preguntava què era allò que no podia aguantar, li va semblar que tot plegat era una errada, o una barrabassada del destí i que aviat s’adreçaria.

Ell va fer la maleta, amb la roba fresca d’estiu perquè la primavera ja despuntava càlida. Li va dir adéu mentre ella encara recomponia fragments de paraules. Que tornaria més endavant a recollir el que li mancava, no recorda si ho va esmentar. Ara, la vida se li ha fet gran, ella que creia que li anava a mida.

“…la vida se li ha fet gran, ella que creia que li anava a mida.”

Ell no ha tornat a buscar la roba d’abrigar, ni la màquina d’afaitar, ni els cd de quan era jove. Ella s’entesta a ferir-se i els escolta tot sovint, mentre li envia missatges que no reben resposta.

El que ella no sap és que ell no va marxar per ella, sinó per ell, perquè no suportava la seva falsa condemna. Si tingués les paraules justes potser se les beuria d’una glopada i li alleugeririen la feridura.

Ell és covard. Ella no va arribar a temps d’adonar-se’n perquè si pogués rebobinar el temps enrere, tornar a aquell instant en què ella va topar amb les cames d’ell, mentre passejava amb la bicicleta vermella, i ell la va convidar a un gelat perquè va pressentir que li esqueia.

“…mentre passejava amb la bicicleta vermella…”

Si poguessin anar enrere, ell l’agafaria de la mà i li confessaria que qui li esbomba el cor i l’ànima no és pas ella, sinó el germà d’ella, el noi a mig fer que la segueix pel voral. Li confessaria que la necessita, que confia en ella perquè li esvaeixi tots els fantasmes. I ella, ingènua, s’hi aferraria amb força, comptant que el podria recompondre, perquè passats els anys, en el revolt més punyent, li confessés que no se n’havia sortit, que ella era una meravella però no la seva, perquè ell encara seguia embadalit del germà o d’altres homes que se li planten pel camí.

Però tot això ella no ho sap i s’entortolliga debatent-se en quines línies pot traspassar, confiant que els revolts aviat esdevindran traces rectes i tornaran a trobar-se arran de camí, mentre repinta la bicicleta vermella que encara conserva.

*Foto: Christin Hume

*Foto: Michal Perzuchowski

4 Comments
  • Eugènia
    Posted at 12:06h, 19 juny Respon

    I quants casos similars hi ha! Quina tristor han viscut aquesta gent i quan de mal han fet sense voler-ho!

  • Yolanda
    Posted at 14:51h, 19 juny Respon

    Ets uns genialitat, m’encanta

  • Antoni Massague
    Posted at 07:58h, 20 juny Respon

    No havia llegit un text amb tanta tendressa i crueltat per explicar un tema que fins ara ha semblat tabú

Post A Comment