la lluna relat breu

La lluna

*Publicat a Núvol (2021)

Si em baixessis la lluna, embolicada en paper de cel·lofana, t’estimaria sempre. Mentre et mira amb aquells ulls negres que semblen dos forats de roca, et puja l’escalfor a les galtes. Saps que l’has tornat a dir massa grossa, que a ell no li agraden aquestes frases de novel·la romàntica i que sempre és una paraula sense sentit.

Ho va dir una tarda que estàveu tots dos mandrejant, ajaguts en aquell sofà de roba desgastada de l’apartament que els seus pares tenen a la costa de Tarragona. Havíeu dinat un arròs amb closques i buidat una ampolla de vi. Agomboiats per la somnolència de pair i en aquella tendresa post coit, et vas deixar anar. Em follaràs sempre?, li vas murmurar. I ell et va clavar les pupil·les, es va mossegar el llavi, sempre és una paraula massa grossa, i no té cap mena de sentit.

Ara t’adones que l’has tornada a espifiar i ell, en un impuls racional, està a punt de corregir-te. Ho sé, ho sé, te li avances. S’aixeca i es posa la samarreta. Sents el so del cafè quan raja, el xiulet del microones que escalfa la llet, el salt de les torrades a la torradora. Arraulida al llit, esperes aquell crit seu, la veu una mica rovellada, l’esmorzar està llest, mentre penses que un dia, no saps quan, ell ja no hi serà, ni l’esmorzar, ni aquesta olor dolça de regalèssia. Perquè ell ja t’ho ha dit, que el sempre no existeix, que un dia us direu adeu, que ell marxarà, o seràs tu qui faci la maleta i aixequi la mà, en senyal de comiat. Et crida, no pas pel teu nom, sinó per aquella paraula que és vostra i que et defineix, i que també vols desar en una gàbia, perquè no s’escapi, i li dius que sí, que ara hi vas, mentre t’allargues uns segons entre els llençols i rumies que, al cap i a la fi, que tu sàpigues, la lluna hi és sempre.

No Comments

Post A Comment