13 febr. la màgia del viatge

Perquè el que recordes amb el temps són aquells instants viscuts, retalls de memòria on un dia semblà que tot estava bé, que no hi havia entrebancs.

Les trobades de família s’ompliran per sempre més d’aquell viatge que tots recorden amb un deix de melancolia. Si ens toca la loteria, hi tornem, diuen els nens, ara que ja no ho són de nens, sinó adolescents fugaços o homes a mig fer. I t’adones que paga molt la pena gastar aquells diners, esgarrapats a les despeses que tot s’ho mengen, trencar fronteres.

“El viatge és el viatge. “

El viatge és el viatge. Un món nou que esclata davant els ulls. Però també els espais compartits, les converses sense interrupcions, la llunyania de la rutina diària, un somriure, una llàgrima, una emoció.

El cel blau brillant, amb una llum mai abans vista, de tan neta que sembla fictícia. La natura ens abraça i ens deixem fer, bressolats pel murmuri del vent, l’herba que espetega, la lleona que rugeix, les gaseles que fugen, la zebra que remuga, els micos que, entremaliats, s’amaguen.

La polseguera que s’endinsa a la gola però no fa perdre el somriure. La llàgrima que vessa, per l’elefant que s’arracona i s’aparta de la manada, perquè sap que ha de morir. O és l’emoció de l’instant viscut?

“O és l’emoció de l’instant viscut? “

Les criatures que aprenen cançons i aprenen que no hi ha diferències. Que el fet diferent no és aliè, sinó estrany, però que amb temps i paciència, esdevé comú i habitual. La pell, la llengua, els costums que de tan dispars, no ho són prou per a no fer-nos entendre, que tots som iguals.

Res no et farà oblidar la màgia del viatge.

Aquell nostre fou a Tanzània.

Quin és el teu?