monestir la mirada relat blog sandra freijomil

La mirada

Hi ha un racó a Barcelona que fa olor d’antic. M’hi perdria.

El terra empedrat i irregular empeny a caminar amb prudència per no entropessar-se mentre que els cotxes que hi passen, fan un soroll sord amb les rodes. Algunes cases són de pedra. N’hi ha una de cantonera, feta amb blocs grans i massissos, arcades de mig punt i capitells decorats. Em pregunto qui hi deu viure.

“Caminar per la porxada i sentir-se princesa de temps passats…”

Llevar-se de bon matí, córrer la cortina i enlluernar-se per un sol rodó que il·lumina les glicines. Caminar per la porxada i sentir-se princesa de temps passats, els cabells llargs fins a la cintura, embolicats en una trena que fa de diadema, un vestit llarg fins als peus i les sabates de punta. Assaborir una tassa de te, a recer de les mirades, mentre s’espera un jove de cor ardent.

“I esperava un home que la menysprearia…”

Aquest racó convida a somiar. Evocar imatges de passat tintades d’aquesta mirada que esborra les olors i la brutícia. Perquè aquella gent devia fer pudor. A l’empedrat calia esquivar-hi els excrements de cavall i a les parets hi lluïen traces negres pintades per les torxes. Hi feia fred, un fred gèlid que les robes boniques no podien absorbir. Potser la princesa s’escalfava les mans en un fogonet mentre percebia l’olor de l’aixella. I esperava un home que la menysprearia o que la penetraria com si fos un gos.

Avui camino per aquest racó de ciutat mentre em decanto per la mirada bonica de la vida.

1 Comment
  • Eugènia Tramunt
    Posted at 05:39h, 12 abril Respon

    Doncs sí, com tu dius, ara ho somien tot bonic però segurament la realitat era una altra!

Post A Comment