vida prèvia sense sostre relats

La vida prèvia

Quan obren, a quarts de nou, ja fa estona que s’espera a la fila. Li agrada ser dels primers a esmorzar, quan les taules encara brillen netes, el cafè brolla calent a la cafetera i el pa trenca cruixent. A mig matí ja tot va de baixa, el cafè reescalfat i el pa que s’estova. Així que surt el sol i els carrers s’omplen de gent es desperta, no s’acaba d’avesar a dormir entre tant xivarri. Recull el farcell on engipona la roba i la manta, relliga els cartons amb un cordill i camina carrer avall, arrossegant els peus que cada dia li fan més mal.

“…l’olor de sabó li recorda la vida d’abans.”

A la cua sempre topa amb l’Eladio i el Ramon. Mai no aconsegueix arribar abans que ells i, tot i que els fa broma per treure’ls informació d’on passen la nit tan a prop del centre, mai no l’hi expliquen. Es grata la barba darrerament emblanquinada, com si li hagués caigut el polsim ensucrat de l’ensaïmada que enyora. Després es grata l’aixella. Té picors per tot el cos. Potser sí que avui accepti la proposa de la voluntària i es fiqui a les dutxes, una mica de sabó no li farà cap mal. A ell, però, l’olor de sabó li recorda la vida d’abans.

“Ha deixat de tenir nom.”

Obren puntuals, l’Anna amb aquell somriure matiner que li recorda el de la seva filla, ai, la filla, si aquell dia no hagués sortit tan esperitada després de discutir amb ell. No. No hi vol pensar malgrat que l’Anna li recorda la nena. El Ramon li dona un cop a l’espatlla, tu, seu amb nosaltres. Ell, que s’estimaria més estar sol pensa que, si li fa confiança, el Ramon potser confessa un racó millor que el banc de la plaça.

Allà al banc no li diuen res, tampoc no s’hi asseuen. Alguns el fiten de reüll i d’altres fan com si no hi fos. Ha deixat de tenir nom. Per això mai no el diu, com et dius? No res. El nom va quedar enrere, com la nena quan se la va endur aquell autobús vermell, com la Dolors que no parava de plorar fins que el va fer fora de casa a puntades de peu, culpable, com la feina que va perdre després de consolar-se amb l’ampolla de vi, com tota aquella vida prèvia.

*Foto: John Moeses

1 Comment
  • Eugènia Tramunt
    Posted at 08:20h, 17 octubre Respon

    Homenatge a l’Aini, tant de bo n’hi haguéssin més com ella!

Post A Comment