les gàbies relats en catala confinament

Les gàbies

Després d’uns dies de sol torna a caure la pluja. El món segueix el seu ritme a fora mentre nosaltres vivim un parèntesi forçat. Ens vam tancar amb jerseis de llana i (amb sort) sortirem amb tirants i sandàlies. Ens han estafat la primavera.

“Ens han estafat la primavera. “

Tantegem les possibles reaccions quan s’obri la gàbia. El record d’un temps passat ens abocarà, eufòrics, als carrers a abraçar-nos o la por haurà vençut i restarem arraulits en un racó, adaptats a la captivitat?

No hi haurà disjuntiva perquè n’obriran només una escletxa. Treu un peu i un braç, un bri de sol. Torna a entrar. Si ho fas bé, més endavant podràs llevar la cama, però no t’acostis a mar.

“Les gàbies de vegades no es veuen…”

A dins, un altre món aliè on els dies corren tots iguals, un calendari que arrenca fulls, sense mascaretes ni guants de goma. Sense carrers desèrtics. Les gàbies de vegades no es veuen, un món perfecte fet a mida.

Avui que és només avui, sense demà, es viu i prou. A la gàbia. I a fora plou.

*Il·lustració: Eva Surís

No Comments

Post A Comment