Quan aquella bèstia va córrer cap a tu, no vas saber escapar-te. Si haguessis estat més poruga, hauries corregut a protegir-te, unes cames o uns braços on arraulir-te. Però no, tu un parell de lladrucs i ja et veies forta.

Era més gran que tu. Més fort. I més ferotge. En la teva ingenuïtat vas pensar que tots eren com tu, crits de fera per a fer-te valdre i cap malícia. Si haguessis estat desconfiada, hauries fugit. Però no vas tenir temps. Et va atrapar amb dents d’acer. Massa rabiós ell i tu massa sola. Indefensa. Ningú no va poder salvar-te.
Gemegaves.

“…crits de fera i cap malícia.. . “

Quan vam aconseguir allunyar la fera, restaves ensangonada, mal ferida i trista. Perdona, deies amb aquells ulls d’innocència. Perquè tu no sabies que de vegades la malura pren cos i forma, ens atrapa i ens venç.

Te’n vas anar sense força i sense esma. Arraulida pels teus. Un sospir, un ja no puc més.

Et guardarem el record per a no oblidar qui eres.

Eres peluda i menuda, juganera i malcarada, cridanera i moguda.

I et deies Nala.