relat sobre relacions parentals

no et suporto

No et suporto. Fred i contundent. Sentència i condemna. No et suporto, diu, amb els ulls injectats en ràbia i odi continguts, vessant ferotges. Si el dolor es mesura en la intensitat d’unes paraules, el marcador és elevat. El fill a la mare. La mare al fill.

El noi s’aixeca i tanca d’un cop la porta. Ella queda palplantada, al bell mig del rebedor, amb el llum fluctuant al rostre, les mans abatudes, el pes de la càrrega a les espatlles. La fiblada d’un dolor que l’ensorra. Ell posa la música ben forta. Ensordidora. Terrabastall de notes que tot ho esborren. La mare s’allunya arrossegant els peus. També l’ànima.“No et suporto, diu amb els ulls injectats en ràbia…”

Ella sap que es tancarà a la cuina, a fer el sopar o a fer-ho veure. Fregirà una mica de peix o arrebossarà un tall de carn. Oli que bull i espetega. Perquè el fill, si no és fregit, no menja. Ho endraparà a corre-cuita, com si li anés l’alè en aquell àpat. I fugirà, sense ni un trist adéu, amb un eructe per tot acomiadament. Si ella gosa fer menció, un lleu, no tornis tard, fill, vigila què prens i què fas, no et fiquis en embolics. Ell li escopirà als morros, vés a la merda. Qualsevol exabrupte que a ella, la mare, l’ensorrarà encara més.

Ella provarà vanament de relaxar-se. Tal vegada s’endormiscarà, en una nebulosa indefinida, fins a sentir les claus al pany, ja de matinada, les passes irregulars, els cops de puny a la paret. De vegades, el riure estrident, alguna companyia, el bany, un vòmit al mig del passadís, la roba llençada a terra. Si té sort, aconseguirà aleshores agafar un son més profund, si li’n queda temps, abans no es llevi per anar a fregar escales, banys, sales. Si no hi ha sort, el noi la despertarà, tinc gana, fes-me menjar. O un, necessito diners, els dec. O en el més greu dels casos, la policia, el seu fill és aquí, vingui a buscar-lo.

“Mentre és a casa, tremola.”

Mentre és a casa tremola. Però alhora se sent alleugerida. Si és aquí, no és al carrer. Malgrat la música estrident que res no s’emporta. Malgrat els crits i els cops. On hi ha la pau i on hi ha les tenebres. Ella és la mare. Ell és el fill.

El noi crida. Tinc gana. Ella s’afanya. Enllesteix el fregit. Torra una llesca de pa. Ho deixa tot damunt la taula. El noi endrapa. Ni tan sols s’adona que la mare no menja. Que només respira. Perquè aquest fet no el pot evitar. Tot i que de vegades ho voldria. Deixar de respirar. Desaparèixer. Ell li engalta un, quina merda de menjar. Marxo. Això no s’aguanta. No et suporto. Li ho torna a dir, com una fiblada a una ferida massa tendra.

Ella, asseguda al sofà, abraçada a un coixí de puntes de color rosa, amb la mirada perduda en el no-res, demana, per què. Què va passar i en quin moment. Quan va deixar de ser aquell nen tendre. Quan va perdre el seu petit. La mare ho vol entendre i no pot. Sent les paraules clavades com a dagues. No et suporto. I s’adona que ella tampoc. Ella tampoc no el suporta. I tanmateix, és la seva única raó de viure.

3 Comments
  • Eugènia
    Posted at 12:04h, 13 setembre Respon

    Ai nena…per plorar! Ostres! massa fort per mi…uixxxxxxxxxx

  • Nuria Casabó Olivella
    Posted at 17:44h, 13 setembre Respon

    Bufff… quin malestar se m’ha quedat! M’agradaria saber si el final de la història és menys negatiu del que sembla.

    • sandriblog
      Posted at 07:17h, 14 setembre Respon

      sempre hi ha llum al final del túnel..

Post A Comment