no dir relat sandra freijomil

No dir

Primer va caure l’ampolla que flirtejava amb el buit arran de la prestatgeria i es va estimbar a terra. Trossets de vidre se li van clavar als peus descalços fins a escopir petites bombolles de sang. Aleshores, va plorar.

A les set, quan el sol arrencava amb timidesa es va despertar. Tenia els cabells molls i enganxats al coll. La camisola se li arrapava al cos. Es va rentar amb força i li va quedar la pell vermella. Es va posar un vestit fi de cotó i, de puntetes, es va esmunyir a la cuina. Li agradava aquell silenci a trenc d’alba. Passejar pel pis amb els peus nuus sentint les rajoles fredes. Aquell espai tan seu.

“Les coses no dites no existeixen.”

Mentre vagarejava com un fantasma, rumiava en quin instant va decidir no dir. Si en sortir de la consulta de la doctora Canals amb aquella biòpsia en un sobre de color groc, o estirada a terra provant de fixar l’atenció en la respiració, mentre el professor de ioga recitava un mantra, potser a casa quan va descongelar a correcuita tres talls de lluç al microones o quan el Pol va tornar de la feina arrufant l’entrecella. Va fer veure que no havia passat res. Les coses no dites no existeixen.

“Va sopar sense gana, va mirar la tele sense veure-la i va fer l’amor sense orgasme. “

Va sopar sense gana, va mirar la tele sense veure-la i va fer l’amor sense orgasme. El Pol es va adormir de seguida i ella va navegar entre llençols fins ben entrada la matinada. Després de mal dormir la nit sencera es va despertar xopa. I tot va passar en aquell ordre, l’ampolla esberlada, la sang, el plor. Quan el Pol es va aixecar, alertat pel soroll de la trencadissa, només va trobar una Bet d’ulls brillants que somreia forçada. Aleshores, tampoc no va dir res.

1 Comment
  • Eugènia+Tramunt
    Posted at 21:40h, 19 maig Respon

    Les coses no dites no existeixen…quanta raò!

Post A Comment