presons presó relat blog contes sandra freijomil

presons

Quan la vida et pren a cor que vols la llibertat, o no és la vida mateixa sinó algú que en nom seu s’atorga aquest dret, quelcom s’esfondra. Com un cuc que lentament tot ho corca, s’estén per dins i et rosega. El gust amarg de quatre reixes que t’encerclen, t’aturen i et despullen. Privat d’allò més preuat, la vida sembla voler esmunyir-se presta i, tanmateix, puny per créixer i fer-se lloc en una de les seves infinites formes.

“La presó dels uns és la presó dels altres.”

Els que veuen el seu espai reduït, la veu silenciada, el cos abocat a una rutina que es repeteix fèrria i constant, Sísif a la muntanya. El calendari s’esborra, avui és com ahir i com demà, només alterat per una visita o una trucada, un instant de calidesa que s’evapora de pressa enmig de la lentitud de les hores homòlogues.

I els que queden, en llibertat aparent, encadenats a una nova forma de vida, on els dies es repeteixen carregats d’absència i amb un únic eix que els vertebra sota la forma d’una lluita. Perquès sense resposta, solituds incompreses i fondes, sense vacances, sense projectes, sense futur, malgrat ser, aparentment lliures.

2 Comments
  • Antoni Massague
    Posted at 11:45h, 18 abril Respon

    Quin retrat més culpidor…. el calendari s’esborra. Les frases es trepigent les unes a les altres… fan una espècie de realisme màgic

  • Eugènia
    Posted at 12:02h, 18 abril Respon

    Com pot un sol home tenir el poder de fer tan mal a tanta gent solament per despit?

Post A Comment