Havíem estat compartint un curs online tot l’any i vam decidir que seria divertit trobar-nos i veure’ns les cares. Algú va proposar un restaurant cèntric i gairebé tothom s’hi va apuntar. Semblàvem vells coneguts, tantes converses compartides arran del curs, però no ens sabíem les cares, només una petita fotografia al perfil de contacte.

Em vaig apuntar al sopar amb il·lusió i hi vaig anar amb mandra. La mandra dels dies laborables. Vas seure al meu davant. No m’interessaves especialment i em va sorprendre que diguessis que la foto no em feia rigor, que era molt millor al natural. Així, amb aquella sinceritat o malícia. No parlaves de tu, però estudiaves el que deies. Et vaig seguir amb atenció al llarg de la vetllada, escoltant, observant, aprofitant els meus silencis per arribar a detalls imperceptibles.

Devies tenir uns deu anys més que jo. Rondaves la cinquantena si és que no l’havies assolit ja. Se t’intuïa una vida carregada d’excessos. Una experiència que t’atorgava la seguretat de saber per on trepitjaves i de fer-ho sense por. T’agradaves. Estaves orgullós de tu mateix, dels teus anys de músic, de la teva vida fora de convencionalismes, de fer el que et venia de gust en cada moment sense haver de donar explicacions a ningú. Ànima solitària, gat vell.

El vi va destensar les llengües i ens vam enfangar en converses més denses. Tots anàvem a favor i encara no ens coneixíem prou per saber-nos les malícies o les flaqueses. Havent sopat, algú va dir que la trobada no podia acabar allà, ens esperava una cervesa en un local de la Rambla. Alguns es van retirar. D’altres, engrescats com estaven, no s’ho van rumiar. Em vaig fondre en un mar de dubtes. La part racional em recordava que l’endemà havia de matinar, que era tard, que la cosa s’embolicaria. La irracional, em convidava a apuntar-m’hi. I mentrestant, tu, que em deies, vine, anima’t.

Ho vaig entendre de seguida. En els teus ulls o en la manera de mirar-me. En el somriure escapçat que et continuava mostrant atractiu malgrat l’edat. Vaig saber que el dilema no era allargar-me una estona més, esgarrapar un parell d’hores a la son i encaixar amb dignitat un demà de mal de cap i de mala gaita. El dilema era dir-te que sí.

Si anava a fer la cervesa, t’acceptava. Ho duies escrit als ulls. És possible que jo també als meus. Entelats. Vaig saber que m’arrossegaries a un pis desendreçat del centre, un estudi amb sofà de pell negra, prestatgeries farcides de CD i de discs de vinil, cerveses a la nevera i ginebra en un moble del saló, un llit desfet, roba per terra, fotografies penjades a les parets i olors denses. Una marea caòtica de tu. Vaig saber que m’ompliries de paraules dolces i de carícies, d’un allò que sé que tu saps, però jugarem al joc fins que diguis que sí, fins que t’hi trobis, perquè diràs que sí, perquè has vingut i saps perquè, tots dos ho sabem, malgrat que juguem, com dues criatures, a trobar-nos. Vaig saber que em regalaries un sexe expert que et supurava. Que et recordaria sempre, la nit, la teva veu, la llengua experta, les mans fortes i àgils. Vaig saber que fugiria de matinada, descol·locada i espantada, mentre em diries que em trucaries malgrat saber tots dos que no ens tornaríem a veure. Vaig saber que  t’evocaria a tu i aquella nit, un any i un altre, provant de recuperar el viscut en altres pells i altres cossos. Vaig saber que la cervesa no implicava els altres sinó a tu.

I em vaig fer enrere.

Et vaig dir que no, que marxava. Vas dir que era una llàstima i et vaig respondre que sí, que tenies raó, que era una llàstima. Ho pensava. Ho creia del cert. Perquè el que em feia por de veres no era aquella nit amb tu, que probablement evocaria passats els anys amb un somriure maliciós, sinó com encaixar l’endemà la meva realitat anodina, convencional i grisa. Va guanyar el no quan una part de mi volia que guanyés el sí.

No t’he tornat a veure mai més. Fa pocs dies he topat amb una fotografia teva en un reportatge. La fotografia no et fa justícia, com la d’aquell xat. He estat temptada de llegir-te, què deies, què et preguntaven. No et llegiré. No voldria ni podria recuperar-te. L’instant va passar. No vaig pujar al tren. Era un tren sense destí. Avui no vull trobar-te. Tampoc no passaria el mateix. Fa anys vaig dir-te que no i no vull tornar a dubtar-te. Avui he evocat aquella nit i ara penso que potser me’n penedeixo.

Vas dir d’anar a prendre una cervesa. Podria haver dit que sí.