16 juny Solstici d’estiu

Estirada al llit de matinada, amb els ulls esbatanats, no puc evitar fer balanç. Han tornat de cop la calor i les orenetes, els plans i les mitges abraçades. Tot torna, però res no és el mateix.

“…els plans i les mitges abraçades. Tot torna,…”

Resistir-se a les pèrdues, malgrat que a les mans es desfan. Dies nous, sense matins de mandra endormiscada, sense la incredulitat del, això no passarà mai, perquè passa. I els passats que de vegades reapareixen com fantasmes.

Projectes que es perfilen a l’horitzó i el pànic escènic de quan surtin allà a fora i ja no depenguin de mi. Una llista llarga de propòsits que es comença a dibuixar. Noves seguretats i noves febleses.

“…el pànic escènic de quan surtin allà a fora…”

Em pregunto si cal fer aquest balanç, si no és possible avançar sense mirar, ni escoltar, ni pensar. Però sí, vull aprofitar aquest solstici de mal dormir, per agafar totes les noses i cremar-les en una foguera ben gran.