01 juny Terra de ningú

[vc_row][vc_column][vc_column_text]

Hi va haver tantes proves com decepcions. Visites al pediatre, al neuròleg, al psicòleg. Especialistes que escrutaven l’Abel, uns per aquí i els altres per allà, que si la conducta, que si el cervell, que si fem tests i proves. I cadascun amb el seu diagnòstic. Hi hauria això i allò i el de més enllà. O no, ara ja no és això sinó que tendim a allò. Dificultats, traves i etiquetes.

Mentre ningú es definia, l’Abel passava els cursos per la frontera. Una empenta, un ajut, una mica de reforç, li aniria bé un professor en sortir d’escola, li aniria bé reeducació, li anirien bé unes sessions de logopeda, l’optometrista, treballar la coordinació. No, que no deixi la teràpia, que les relacions socials són importants. I si fa una mica més d’anglès? Li hem abaixat el nivell de matemàtiques, però tot i això, passar de curs serà complicat.

“Per què? No sempre hi havia respostes.”

Tantes hores, visites i diners invertits. Tantes paraules, diagnòstics, opinions i recomanacions. I l’Abel, però, que creixia i no entenia. Per què jo he de fer tot això? Per què em feu anar amb els companys de la classe si no hi estic a gust? Per què he de treballar tantes hores a casa? Per què? No sempre hi havia respostes.

“…sap que navega en terra de ningú.”

L’Abel s’ha fet gran. Ha aconseguit deixar els estudis enrere i treballa repartint paquets d’una gran companyia. Acaba el dia esgotat, però com que passa més de vuit hores a fora, ningú no li diu que hauria de, ni relacionar-se, ni treballar, ni fer teràpia. La feina l’ha alliberat de tot allò.

De tant en tant, la mare el tempteja, per què no vas a trobar algun amic? Ell no respon. Ara es vesteix de silencis. No sabria com explicar-se, no sabria ben bé com dir-los que ell no és d’aquí ni d’allà, que no està a gust amb els que li pertoquen per edat, però tampoc estava bé en aquella escola d’educació especial on va acabar la secundària. No eren com ell, ell tampoc no és com els altres. Ara ja sap que navega en terra de ningú.