02 nov. varanasi

Allà on el temps s’ha aturat i els dies transcorren sense diferència. Allà on la pau sembla haver-hi arrelat, es respira i es palpa. En el silenci d’una matinada qualsevol, quan la llum és encara tènue i el sol pugna per emergir, allà m’amago quan el món em desborda.

“Varanasi, Benarés, Banaras”

És una imatge que es manté intacta a la meva retina des de fa tants anys com records vagues conserva la memòria. Els temples daurats, les escales de pedra grisa, els saris estesos, de colors brillants i estampats florals o geomètrics, els santons de barbes blanques ficats a l’aigua de cintura enfora, les mans alçades, les seves ablucions i oracions, mantres que es dilueixen en un murmuri, corones de flors taronges, les pires, alguna encesa i d’altres en repòs, l’olor de carn a la brasa, l’aigua mansa, les barques que llisquen silencioses. I amb la llum que creix i el sol que s’enlaira, les dones que renten i es renten, les que parlen, els nens que juguen i salten i xipollegen a l’aigua, la vida que es desperta i arrenca.

“Respirar i escoltar.”

I jo, des de la barca i a la barca, amb la pell fina, amb els ulls carregant-se d’imatges, amb l’instant viscut retingut a la memòria, observo.

Hi retorno de tant en tant, en un bell joc d’evocacions, i sento pau. La pau que alguns dies s’esvaeix, la que fuig, la que es retroba en un aturar-se i un silenci. Respectar. Respirar i escoltar. Allò que vam perdre i que, a voltes, tal vegada aconseguirem recuperar.

*Foto: Joey Lawrence