violència, violencia

violència

Passa una furgoneta, dues, tres, quatre, fins a vint-i-set. El cor li batega amb força, tot d’una sembla que la realitat virtual ha esdevingut real. Comença a córrer esperitada mentre les cames li tremolen, les furgonetes s’aturen i baixen, alineats, de blau i de negre. Hi té dos fills allí.

Telefona insistentment, una vegada i una altra, però ningú no respon. Arriba suant, buscant, esbufegant i la troba a ella, tota sola, plorant. Se li arrapa al coll com qui ha perdut l’alè.

“Se li arrapa al coll com qui ha perdut l’alè.”

Totes dues, arran de tanca, amb els ulls desbocats, contemplen, observen, proven d’entendre que allò és real, que està succeint. Els cops, les empentes, la porra, la ràbia, els càntics, els crits, els mòbils que enregistren, les veus, res ni ningú ho atura. Violència.

El busquen a ell però no el veuen, no el troben, no el senten. I el cor se li desboca i la parla se li talla. Tota ella tremola.

“Tota ella tremola.”

El temps transcorre aliè, al seu ritme. Ella el pateix com una cullerada grossa que no es pot empassar. La tensió es palpa en totes les pells, en tots els rostres. Quan els cops s’han aturat, rere un silenci feixuc que s’allargassa, surten. Un i un altre, una altra, un altre i una altra.

Quan el troba, se li llança al coll. Ploren.

Des d’aleshores que ho lluita cada dia, però, malgrat això, no arriba a comprendre. No entén el perquè d’aquesta violència.

3 Comments
  • Nuria Casabó Olivella
    Posted at 11:22h, 04 octubre Respon

    Tots estem molt tocats per tot plegat, no entenem, no arribem a compendre com es pot arribar a aquesta situació, i molt menys assimilem que puguin fer mal als teus. Jo necessito una pausa per descansar mentalment…si és possible.
    M’agrada molt l’escrit…com sempre!

    • sandriblog
      Posted at 13:54h, 04 octubre Respon

      tots necessitem una mica de calma
      gràcies Núria!

  • Eugènia
    Posted at 11:37h, 04 octubre Respon

    No hi ha paraules…

Post A Comment