07 gen. Abraçades

Abraçades de vegades incòmodes, quan traspassen l’espai i et toquen, t’oloren, t’embafen. Són consol càlid quan la vida es torna fosca i companyia quan la solitud decideix posar-se al teu bàndol. Abraçades com gelats i gustos, de maduixa o de xocolata, de torró o de nata amb nous de macadàmia.

Les grans enyorades, reclamades, reivindicades, virtualment regalades. Qui recordarà com abraçar quan tot hagi passat?

“Abraçades com gelats i gustos…”

El sol d’hivern que gairebé no escalfa, les prestatgeries massa vegades regirades i aquell llibre vell que un dia vas dir que tornaries a llegir i sí, ara podries posar-t’hi, que si la gelor d’enfora encara no t’ha fet enrere de sortir, ho farà una pandèmia que no té intenció de rendir-se. Però, no, tu penses en abraçades.

“Les que reprimies i les que ara regales, les emmascarades…”

Abraçades de colors, flonges i arraulides, abraçades tenses, malgirbades i forçades. Abraçades que consolen la tristesa i que celebren retrobades. Les que reprimies i les que ara regales, les emmascarades, les que es demanen amb els ulls i les que arriben per sorpresa, com una alenada.

Què es perdrà pel camí erm d’abraçades? Les recollirem al tram final, abonyegades, rebregades, brutes, rebutjades, menystingudes i condemnades.

*Pintura: Eva Surís