Ha tingut problemes més d’una vegada. No és culpa seva, el burxen. Si el deixessin tranquil amb les seves opinions, tot aniria millor. Però no, opinen, li recriminen o se’l miren malament, li engalten qualsevol retret, com si això l’hagués de fer canviar d’opinió. Ja n’està fart. Fa anys que ho té clar.

L’altre dia al CAP, va arribar a les nou i vint perquè tenia cita a dos quarts, però se li fa difícil calcular el temps dels autobusos, que mai van a l’hora, i el centre li queda  massa lluny de casa per anar-hi a peu. Es va estranyar que al cartell de la porta no hi posés doctor Coromines, però va pensar que havien oblidat canviar-ne el nom i es va asseure a la cadira de plàstic a esperar.

De seguida va sortir una pacient, una dona geperuda que repetia tota l’estona la mateixa frase, gràcies, doctora, moltes gràcies. La vella anava acompanyada d’una noia jove amb els cabells llisos i foscos, recollits amb un passador i la bata que li anava grossa de l’espatlla i li baldava a banda i banda. La noia es va acomiadar de la vella i va citar el seu nom, senyor Blasco.

Li va pujar una glopada àcida a la gola i se la va empassar tot rascant-li el coll. Es va fregar les mans al camal dels pantalons i hi va deixar un regueró humitejat. Es va aixecar d’una revolada i va anar fins al taulell on una noia donava cites per telèfon.

—Tinc hora amb el doctor Coromines.

La noia, sense mirar-lo als ulls i mentre deixava la trucada en espera, es va limitar a respondre, despatx quaranta-tres.

—Ja sé quin despatx és, però allà hi ha…

—Té raó, el doctor està malalt i l’ha substituït la doctora Comella, no es preocupi que el visitarà igualment.

Però, i tant que es preocupava ell si aquesta s’havia pensat que es deixaria revisar res per aquella, ni la punta del nas. Es va mantenir ferm, aturat davant del taulell, mentre la noia l’observava interrogativa i sense comprendre què volia aquell home malcarat.

—Vull que em visiti el doctor Coromines.

—Ja li he dit que avui no vindrà.

Es va passar la mà pel front i es va empassar aquella amargor que li retornava. Va sortir fent passes àmplies per la porta mentre la noia li cridava, escolti, que el despatx és a mà dreta.

Què s’havia pensat aquesta, que es deixaria fer per aquella dona, ves a saber si en sabia un borrall de medicina. Ell es visitava amb el doctor i si no hi era doncs que l’avisessin, que s’hauria estalviat el viatge fins al CAP i tot aquell maldecap que ara li brollava a dins, bum-bum. Se’n va anar al bar i va demanar un cigaló per calmar-se el neguit.

Per acabar-ho d’adobar, en acabar el cigaló, va sortir a fora al carrer i va seure en un banc de fusta que contemplava un parc infantil buit a aquella hora del matí. El cap li rodava i se sentia cansat. Va decidir reposar una mica abans de tornar en autobús cap a casa. Mentre badava, li va venir un moc a la boca i el va escopir. Es va treure el mocador de roba de la butxaca i es va eixugar la boca. Va comprovar l’hora, massa aviat per tornar a casa i va continuar observant la gent que anava amunt i avall.

Des que està jubilat que els dies se li fan llargs. A la feina s’endrapava les vuit hores gairebé seguides, una pausa justa per fer un mos i a mitja tarda se’n tornava cap a casa o al bar, a fer la partida. Els dijous comprava quatre coses al mercat i ell mateix es feia el tall a la panxa i el pa amb embotit. La neteja la feia els diumenges al matí, per sobre, perquè a casa no hi entrava mai ningú. Ara li sobra temps per tot arreu, té la casa més neta que mai, les hores mortes fins al vespre i els dies allargassats que no s’acaben.

Cavil·lava assegut al banc, quan una noia jove se li va asseure al costat. Empenyia un cotxet de nadó i a dins una criatura hi bramava. La noia es va posar a l’altra punta del banc, però ell en va percebre l’olor de perfum i va estar a punt d’aixecar-se. La noia va agafar el bebè entre els braços, un cap rodó i sense cabell que tenia les galtes vermelles de tant plorar. La dona es va descordar la camisa, com si fos al saló de casa seva, va abaixar un tros de tela del sostenidor i amb la mamella a fora, va entaforar-hi el cap de la criatura que va començar a succionar amb delit i va deixar de plorar.

Li van venir basques. Es va marejar. Volia aixecar-se i arrencar a córrer cap a casa, però tot li rodava. Les cames li feien figa. La noia observava el cap del marrec que produïa sorolls obscens tot deglutint aquella llet blanquinosa que gotejava arran de mugró. No podia tombar el cap, deixar de mirar aquella escena que alhora el torturava. Va aconseguir aixecar-se, recolzant les mans tremolenques damunt del banc. Abans d’encetar el camí cap a la parada de l’autobús, encara va poder fer mitja volta de cap i murmurar, porca. La noia li va respondre, imbècil.

L’autobús anava ple de gom a gom. Va arribar a casa amb dues rodanxes de suor a sota l’aixella i el cor desbordat. Es va canviar de roba, va agafar una llauna de cervesa de la nevera i es va enclotar al sofà. Va pensar que hauria de telefonar al CAP i demanar hora pel doctor Coromines i va decidir esperar a la tarda que haguessin canviat el torn. No volia tornar a parlar amb aquella dona ni amb camp altra. Li va semblar que el món s’havia tornat obscè. Va encendre la tele, però no es concentrava en res.

A mitja tarda va sortir cap al bar a fer la partida. Va arribar abans d’hora i el Pere ja s’hi esperava amb un cigaló. En va demanar un altre. Li va explicar tot allò que li havia passat i el Pere se’n va riure, el que et passa a tu és que els tens por. Ell va esclafir un gargall  al mocador i va respondre, em provoquen.