de vegades no relat adolescència al blog

De vegades no

De vegades no els escolta. No és malícia ni menyspreu. És la vida que l’aclapara.

De vegades els observa de biaix, des del sofà ajagut, amb les cames recolzades damunt la taula i l’atenció perduda. Aliens, com si no li fossin família, el pare i la mare, el germà i la germana amb els quals ha compartit tantes hores de joc, malsons, malifetes i baralles.

“…com si no li fossin família…”

La mare que explica alguna cosa i gesticula massa, amb alguns cabells blancs que ja se li escapen, amb les arrugues que de fa un temps li emmarquen els ulls. El pare que escolta, la germana que contraposa, el petit que riu. I ell, des de fora, en una bombolla que l’aïlla o que el desmarca, els observa. I sap que en forma part, malgrat que no ho sent. El seu silenci fa frontera.

De vegades es manté al marge. No dius res? No. Què et sembla? Bé. Per què dir més paraules si una sola ja tot ho engloba?

“Per què dir més paraules si una sola ja tot ho engloba? “

De vegades sent que no encaixa en aquesta família que és la seva. Malgrat els esforços d’ells per enquibir-lo i abraçar-lo, escoltar-lo i implicar-lo. Li sembla que no els pertany i que tampoc li pertoquen, només en el títol que ostenten per drets sanguinis i la resta, un bluf.

De vegades no parla. I no és indiferència ni ràbia. No sap què dir-los o no els vol dir allò que explica als amics. No sap ben bé perquè li passa, que s’exclou i se sent a fora. De vegades no ho comprèn i per això els observa emmudit, com si fossin estranys, ell que malgrat tot, tant els necessita.

1 Comment
  • Eugènia
    Posted at 15:21h, 13 abril Respon

    Adolescència…tal qual!

Post A Comment