23 març El buit que no vull

Enyoro una mà que no és la teva, una abraçada càlida que m’esborri la soledat. Posar dos plats a taula, reservar habitacions dobles, aquell món que està construït per a dos.

Enyoro un nombre parell, ser dos o quatre on ara soc una o tres. Formar un nosaltres on ara soc només jo, o un jo amb nens.

“…un nosaltres on ara soc només jo…”

Aquell tu genèric i indefinit que fa la forma i la funció, però que no sabria dibuixar en algú concret. No eres tu qui jo volia a l’altre costat del llit, una nit fosca de tempesta, però tampoc vull aquest buit tan gros que els nens proven d’omplir amarats de por. Perquè no són ells els qui em replicaran i escoltaran des de l’adultesa.

“…un tu que no ets tu… “

Evoco aquells plans compartits a quatre mans. Trobo a faltar un tu que no ets tu, un nosaltres que no era el nostre, allò que omplia el buit que no vull, perquè no eres tu qui havia d’omplir aquest buit que ara tampoc vull.