22 febr. Venudes

Venudes a una substància química que es passeja amunt i avall sense permís. Ara aquesta i ara aquella, de noms impossibles, progesterona, estrògens, oxitocina, testosterona, com si algú els hagués donat l’ordre, au, vinga, va, ara et toca a tu, amunt i canya.

“…que plores com una bleda des que aquella dona…”

I no, que no la vols, que avui és mal dia, que plores com una bleda des que aquella dona a la botiga t’ha parlat esquerpa mentre tu miraves la faldilla, que era bonica, sí, malgrat que no estàs per despeses, però no cal que et parlin així, que no l’embrutes ni la rebregues només d’aixecar-la d’una punta per veure’n el voladís.

Que tu ja saps que els fills són deixats i de poca paraula, que l’adolescència s’emporta els manyacs i esborra aquell ─etslamillormaredelmón─, així d’una tirada. Però podrien adonar-se, coi, que avui no estàs per romanços, i aixecar-se de la cadira i donar-te un cop de mà. Encara que el gran no entengui per què ahir, que et va rebre amb la mateixa postura, vas somriure i li vas mostrar aquell jersei que havies comprat en un rampell pensant que li agradaria tant i tant.

“…venudes, estem, i d’això també n’hauries de parlar. “

Venudes, et diu la veu que et martelleja a la nit, mentre et preguntes per què avui sí i ahir no si, fet i fet, les coses són ben iguals. T’observes al mirall provant d’esclafar un gra despistat que, ves per on, ha decidit saludar-te, el ventre inflat i els malucs amples, fas que no, que no, que no és aquesta jo la que vols veure, sinó aquella que també es reflecteix de tant en tant al mirall i és un xic més atractiva.

Mentre et retreuen que estàs impossible, que avui no se’t pot dir res, que sembles aquell histèric del semàfor en vermell, mentre et debats entre escridassar-los o posar-te a plorar lamentant-te perquè avui tothom et va a la contra, recordes allò que et deia l’amiga, venudes, estem, i d’això també n’hauries de parlar.

*foto: Eva Surís