12 set. Vides kafkianes

Es lleva com cada dia a dos quarts de vuit, deu minuts abans que ell. Encén la cafetera, posa dues llesques a la torradora i deixa el pernil al marbre perquè suï una mica, tal com ell el vol. Mentre s’adreça a l’habitació per avisar-lo que l’esmorzar està llest, sent una fiblada a la cama, una mena de rampa i els dits se li posen de garrell. Els estira una mica i el desperta.

Quan ell marxa a la feina, ella al portal, un petó lleu als llavis, que tinguis un bon dia, no et deixis la cartera, com si fos la criatura que no han tingut, tanca la porta, recull la cuina, endreça la roba que ell ha deixat damunt de la cadira, posa una rentadora i escombra la sala on hi ha molles del sopar. Surt arrossegant el carret i se’n va al mercat perquè els dijous ell reclama paella i no hi té gens de marisc a casa.

A la cua de la peixateria li pica la galta, se la toca i li sembla percebre la pell vellutada, com si un borrissol fi, li hagués nascut tot d’una arran d’orella. A casa ja hi donarà una ullada perquè de vegades és cert que li surt algun pèl, però acostumen a ser foscos i aspres.

“…se’n va al mercat perquè els dijous ell reclama paella…”

A casa, mentre bull el fumet, posa la telenovel·la que segueix de fa anys i planxa les camises, amb el plec de la màniga marcat, tal com a ell li agraden. Arrenca amb el sofregit, el socarrat que després queda al fons de la paella i del que ell se’n deleix, barrejat amb l’arròs. A les dues en punt posa l’arròs a coure perquè quan ell posi la clau al pany, estigui tot llest.

A les dues i vint ho té tot a punt, la paella tapada amb paper d’alumini i ella asseguda a la punta de la cadira, amb les mans sobre el davantal, observant les busques del rellotge. Quan sent la clau al pany, s’alça d’una revolada, corre a saludar-lo, ell reclama una cervesa perquè fa calor i està assedegat. Ella li serveix i, en obrir la xapa de l’ampolla, el pit se li infla i se li escapa un refilet estrany. Què dius?, clama ell des de la sala. No res, murmura ella en trencadís, mentre se li escapa de nou un parrup.

Mengen l’arròs un xic covat per l’espera i ell l’omple de renecs; dijous vinent tindré en compte el temps de la cervesa, s’excusa ella. Ell marxa de nou a treballar. Al vespre, ella l’espera amb un vestit de tirants, perquè fa calor i aquest borrissol nou li provoca fogots. Sopen una mica de pa amb tomàquet i formatge perquè els dijous de paella queden ben tips i, havent sopat, ell li pessiga el cul. Ella ja sap que ara l’agafarà de les cuixes, la penetrarà sense massa escarafalls, es destensarà i, relaxat, dormitarà al sofà fins a l’hora d’enllitar-se.

“No res, murmura ella en trencadís, mentre se li escapa de nou un parrup.”

Després de l’escorreguda ràpida que ella no ha gaudit, s’estira al llit, amb la finestra oberta perquè hi circuli l’aire de la vesprada i les cames obertes. Els dits del peu se li enrampen de nou en urpa. Ara s’adona que les ungles de les mans li han crescut i podria esgarrapar com un felí. Els esgarips se li esmunyen per una boca que s’ha fet menuda i arrodonida. S’espanta, es toca la pell, voldria avisar-lo però no li surten les paraules, només els refilets. Li pica tot el cos i la llum de la lluna li mostra les cames emplomades. Emet un amanyac profund.

Quan ell se’n va al llit després del partit de futbol, ella ja no hi és. A la finestra oberta, el vent fa voleiar les cortines.

*Publicat a Núvol el 8 d’agost de 2018

*Foto: Bruno Cervera