15 set. Les closques

Sèiem al graó de dalt de tot de l’escala de l’institut. Menjàvem pipes a dues mans mentre escopíem les closques a terra. En acabar, movíem els peus com si fossin una escombra i les closques es dispersaven per tota l’escala. Mai no quedava net del tot. Podríem haver agafat una bossa per a les clofolles i llençar-la a les escombraries, deixar l’escala impol·luta. Però no ho fèiem.

“…escampar-ho tot arreu…”

He pensat sovint en aquell gest que no analitzàvem i que ara retrauria. També en aquell esborrar el rastre amb els peus, aquí i allà, com si patinéssim, escampar-ho tot arreu perquè acabés semblant un no res, un degoteig de brutícia habitual. Aquestes restes que no s’esborren fregant amb els peus a terra, ni amb l’esponja o l’esborrador són les que ara maldo per fer fora.

*Foto: Dan Cristian Padure