Com una branca d’arbre de vegades fas crec. El fullam espès, les ventades, la neu que s’hi diposita flonja i que, malgrat semblar etèria, pesa. El bosc no se n’adona, carregat com va, però tu un dia et trenques una mica, un avís, petit o gros, que t’atura.

Revises, mires enrere i et fas grans promeses que durant uns dies compleixes rigorosament. Saps que les oblidaràs. Com t’ha passat altres vegades. I que quan tot es dilueixi, tornaràs a pensar que sí, que ets forta i una mica roca i que la branca podrà suportar fins i tot la cabana de fusta que unes criatures hi estan construint.

Però de vegades fas crec i voldries no oblidar-te’n. Acceptar que aquella branca no sempre pot.